Platón

Plató (Atenes, 427 aC. - 347 aC.)



De família noble, va rebre una de les millors educacions de l’època. Va ser deixeble de Sòcrates i va conèixer les teories deis pitagòrics i d’Heràclit. Va fer tres viatges a Siracusa per imposar-hi el seu model d’estat, la república, sense aconseguir-ho. Fundà l’Acadèmia, primer centre d’investigació on s’impartia filosofia, matemàtiques, astronomia,zoologia i botànica. Les seves obres estan escrites en forma de diàlegs, cartes i apologies. S’han classificat en quatre períodes:
1. Període socràtic: hi recull les idees de Sòcrates {Crító, Prótágores...).
2. Període de transició: hi incorpora algunes de les seves idees (Gòrgies, Cràtil, Meno...).
3. Període de maduresa: hi exposa les seves pròpies idees (Fedó, El convit, Fedre, Larepública...).
4. Període de vellesa: hi reflexiona autocríticament sobre la seva teoria (El Sofista, Timeu, Filebos, Les lleis...).



A) Teoria del coneixement
Seguint Sòcrates, accepta que el veritable coneixement és l'universal i necessari, no el particular i contingent que ens mostren els sentits. Plató qüestiona com la ment obté les idees universals, si els coneixements queens proporcionen els sentits sobre la realitat son particulars. L’única resposta possible és postular l’existència d’un altre món, diferent del món sensible, el món intel·ligible, constituït per les idees, realitats universals, idèntiques a elles mateixes, eternes, immutables, essències purés. Hi ha una jerarquia d’idees i la idea màxima és la de bé. Qui les coneix és l’ànima que habita en aquestmón, juntament amb les divinitats, abans d’unir-se a un cos del món sensible. La unió és deguda a un càstig dels déus, que l’obliga a abandonar el món intel·ligible i a restar unida a un cos, que actua com la seva presó, de la qual s’ha d’alliberar (explica la caiguda de l’ànima al «mite del carro alat» del diàleg Fedre)

El sentit de la vida de l’ésser humà és aconseguir la purificació del’ànima per tornar al món dels immortals i evitar la transmigració a altres cossos d’éssers vius. La condició necessària és guiar-se amb la raó, que ens condueix al coneixement de les idees i del bé deixant de banda els sentits.

Descriu el coneixement com un procés de reminiscència pel qual l’ànima, que unint-se a un cos havia oblidat momentàniament les idees, a mesura que els sentits limostren els objectes de la realitat, recorda les idees anteriorment contemplades i passa així a conèixer l’objecte. Les coses no son sinó còpies o imitacions de les idees; per això, quan les veu, es desperta en l’ànima el record de la idea corresponent a cada objecte.

Distingeix dos graus de coneixement: doxa i episteme, propis, respectivament, del món sensible i de l'intel-ligible. La doxa(opinió) és el coneixement sensible, particular, que té dues modalitats: eikasia (les imatges deis objectes) i pistis (visió directa deis objectes). L'episteme (ciència) és el coneixement racional també amb dues modalitats: dianoia (saber demostratiu) i noesi (intuïció pura d’essències, coneixement immediat de les idees). La relació de participació entre tots dos mons ens mostra que el món sensible ésuna còpia de l'intel-ligible i l’explica per mitjà del mite de la caverna del diàleg La República.

[pic]

INTERPRETACIÓ DEL MITE DE LA CAVERNA
A l'interior de la caverna hi ha uns homes lligats de manera que només poden mirar cap endavant, cap al fons de la paret de la cova. Darrere seu hi ha un foc. Situat una mica mes amunt i enmig del foc i els encadenats es troba un camí elevat, alllarg del qual hi ha construït un petit mur. Uns homes hi circulen portant objectes fabricats que sobresurten per damunt del mur. Els presoners només veuen les ombres projectades dels objectes transportats i atribueixen les veus que senten dels homes que circulen pel camí a les mateixes ombres, que ells contemplen.

L'interior representa el món sensible, món d’ignorància i d’ombres....