Psicologia

Analitzant la relació entre persones que es desplacen amb bicicleta i les persones que utilitzen cotxe amb la Teoria de la Categorització Social de Tajfel, l’origen del conflicte rau en l’ús instrumental de categories per part de les persones, amb l’objectiu d’ordenar, definir, simplificar i entendre la realitat social. Així en l’ús d’aquestes categories les persones s’adscriuen a sí mateixes ials altres a diferents grups, segons diferents factors. En el cas del transport, per una banda trobem el grup dels ciclistes urbans, que opten per l’ús de la bicicleta, i que comparteixen els valors de respecte al medi ambient, estalvi energètic i econòmic (o de no participació en el mercat fòssil), per altra banda tenim els conductors de cotxes, que prioritzen la comoditat i practicitat del’automòbil. La pertinença a cada grup determina la identitat social i depèn de les possibilitats econòmiques, la percepció de la realitat, la distància del trajecte a realitzar, les prioritats personals, l’entorn…
La convivència mal gestionada i naixent i la interactuació en un mateix terreny genera els conflictes. Al comparar-se ciclistes urbans amb conductors (endogrup amb exogrup respectivament),la comparació resulta negativa, ja que els cotxes són més pesants, en un impacte mutu no pateixen danys comparables, tenen una xarxa de carreteres fetes per a ells, i gaudeixen d’un suport i propaganda contínua per que és un sector majoritari i hi intervenen moltes empreses. Seguint la reflexió de Tajfel, el grup desfavorit en aquest cas, els ciclistes urbans, utilitzen una sèrie d’estratègies irecursos (com escrits en articles, publicació de blogs, en Londres circular exclusivament per la carretera…) per tal de fer-se més forts i que la comparació negativa amb l’exogrup deixi de ser-ho.
Amb la diferenciació de les dues categories hi ha aquest procés de comparació social, i en conseqüència es desenvolupa un etnocentrisme per part dels conductors que senten una invasió del seuespai. Ambdós grups apelen a la manca d’atenció i consideració per part de l’altre (efecte mirall) i acompleixen les exigències dels rols respectius, basats en estereotips. Els prejudicis contra ciclistes estan en ser vistos com a incívics, que envaeixen la carretera (per les quals no estan fetes les bicicletes) i les aceres (per les quals tampoc ho estàn), que zigzaguegen, sense llums, no avisen alrealitzar girs, snobs, moderns… Pel que fa als conductors la fama passa per ser prepotents, incívics també, poc respectuosos, capitalistes, contaminants i egoistes, associats a la força de la indústria automobilística i de les petroleres.

El trajecte que efectuo quasi setmanalment cap a la feina i a la feina és un exemple concentrat de diverses formes de desplaçament. Un dia qualsevol emdirigeixo a la feina, treballo entre d’altres per una agència que toca l’àmbit de la imatge de marques i entreteniment per a empreses. Tenen la seu a la part alta de Barcelona així que he d’anar caminant fins al metro, agafar el metro fins la parada més propera i allà agafar un bus que em deixa pràcticament a la porta. Després aniré en transport privat fins on el lloc concret on estigui el/laclient/a.
En el primer trajecte, a peu, l’escenari és el barri on he nascut, amb el supermercat on hi treballen coneguts meus, el forn, la tintoreria, la rellotgeria, un carrer petit en una zona de carrers irregulars i molt familiar (visc al districte de Sant Martí, tocant al Guinardó). En deu minuts pots haver saludat una vintena de persones entre l’ascensor, els treballadors del supermercat,la noia del forn i l’àvia d’una antiga companya de classe... Els peatons han de seguir unes normes establertes, caminar per la dreta si hi ha algú més, respectar passos de zebra i semàfors, etc. La regió visible és de cordialitat i amabilitat, al cap i a la fi els veus cada dia.
El segon trajecte és més anònim, agafo el metro. L’escenari està en l’entorn d’aquest, la parada, l’andana i...