Santidades

Fa molt de temps, a un regne meravellós...No, així no, torne a començar.
Hi havia una vegada, en unes terres llunyanes... No, així tampoc, la veritat es que no m’agradaria fer el típic conte que es presenta al premi Sambori, pense que un jutge o jutgessa com vostè estarà fart o farta de la típica historieta fàcil feta sense ganes obligada per un metre o mestra, o pot ser de la més que típicanarració d’amor o meravellosa que fan alguns alumnes al meu parèixer molt vistes, així que m’agradaria conversar amb vostè, o al meing que llitja el meu... ¿Monòlec? no se amb certesa com denominar-ho, però estic segur de que pot ser fins i tot interessant, però jo no soc qui ha de dir això, ha de ser vostè, que per a això es jutge, o jutgessa.

La veritat es que m’agradaria tutejar-lo, encara queno dec; m’agradaria per que ja que va a estar llegint el que pense en una extensió de cinc fulls, crec que deuríem tindre una relació més familiar, però crec que he de seguir el protocol i parlar-li de vostè.

Podria parlar-li de la meua vida en general, els meus pares, la meua vida amorosa, si trac bones notes o no... Però sincerament, tot això ho veig molt banal, jo per a vostè no més soc unnom, una xifra més, soc sis fulls que parlen de qualsevol cosa, un participant més, ¿o concursant? És a dir, si ho mirem des del punt de vista competitiu podrem denominar-me un concursant, però tinga vostè en compe que pot ser m’estiguen obligant a escriure aquestes línies, a les hores seria un participant més, del montó. Però supose que aquest detall es importa el mateix als dos, res.

Com jali he comentat, pense que la idea de narrar-li qualsevol cosa seria avorrir-lo més encara del que supose que ja està, així que lo únic que hem ve al cap per a replenar cinc fulls es fer que el que millor se fer, molestar.
Dic molestar per que actualment, no, actualment no, millor dit sempre, bé, sempre, des de ens agrupem i fem allò que denominem “civilització” hi ha algú que mana sobre la resta,abans, i quan dic abans vull dir fa moltísim, pot ser manava el que tinguera la pedra més gran, en molts casos segueix passant això; també podria manar una mena de cacic, un bruixot que diu tindre alguna mena de poder i que es superior a la resta, i actualment també passa aixó, per que no crec que Benet XVI en el moment que va nàixer duguera una mena de etiqueta a la axil•la que ficara“representant de Deu a la terra, tractar amb cura”, però ja parlaré desprès del Papa i el seu grupet, que encara no he replenat cinc fulls, no duc ni un.

Bé, anava per el tema de les civilitzacions i tot això; des de eixe moment, tota persona amb curiositat i ambició de coneixement era i és un problema, vull dir, donem un bot gran fins al imperi romà, la persona que tinguera la informació suficient queembrutara la figura autoritària del emperador i fora descobert, pagaria les conseqüències, es a dir, tot aquell que te cultura, o tracta de
tindre-la, molesta. En açò no vull dir que faja falta ser mereixedor d’un premi Nobel, hi ha prou en qüestionar els mètodes dels que manen, però d’una forma coherent.



Tota aquesta historia de la cultura i la informació ha fet al poble poderós, i farelativament poc, ho hem pogut veure a la primavera àrab, gràcies al fet de poder compartir idees e informació per Internet, amb la ajuda de facebook i twiter, diversos països han aconseguit desfer-se dels dictadors que els reprimien, han despertat, han lluitat per el que volien, encara que una vegada han acabat de derrocar a un règim, els han clavat en un altre, amb la diferencia de que aquestos nousgoverns estan una mica maquillats.

No s’adonem de fins a quin punt ens tenen controlats, aquesta nova eina que es Internet l’únic que ha fet és estorbar als de dalt, ens venen una democràcia fantàstica i meravellosa, en el que la que el poble pareix tindre tot el poder i sempre es primavera, però mentre nosaltres som “lliures”, la gent de Líbia estava reprimida per un dictador anomenat...