Sociologia urbana: un futur energètic durador

SOCIOLOGIA URBANA: “Un futur energètic durador”

Des de finals dels anys 70 i molt especialmente a partir dels anys 90 el debat sobre la sostenibilitat energética al planeta està més viu que mai.
Mentre que organismes governamentals i no governamentals de tot tipus han fet esforços per denunciar la situació i demanar un canvi de paradigma energètic, sembla que les grans multinacionalssobretot operant als països emergents els interessen ben poc coses com el protocol de Kyoto.
L’actual sistema capitalista ens ha portat cap a una espiral consumidora i malgastadora d’energia de la qual sembla molt difícil poder sortir si no és a partir del col·lapse directe.
Necessitem l’energia per a tot. La necessitem per poder construir i mantenir les nostres infraestructures però també lanecessitem per als materials, les edificacions, els transports i com no per als béns de consum.
Tota la cadena de consum que finalitza en qualsevol bé o servei del que podem gaudir prové indiscutiblement de l’explotació d’un tipus determinat de recurs energètic que ha permès posar en marxa tot el projecte.
Necessitem energia per a construir els materials amb els que ho fabriquem tot, també lanecessitem lògicament per a dur a terme les diverses infraestructures que hi ha a totes les ciutats del món. També la necessitem per escalfar-nos a l’hivern i refrigerar-nos a l’estiu, ja que la majoria dels edificis on habitem estan pensats per a un ús energètic desenfrenat.
El món occidental ha creat una cultura energètica basada en l’ostentació i el màxim malgastament. No tenim consciència del valorque té aquesta energia, que un cop alliberada no podrà tornar a ésser utilitzada.
El pitjor de tot però és que les ciutats d’avui en dia on ja hi viu més del 50% de la població mundial es consumeixen quantitats realment esfereïdores. Es poden donar casos com el de Nova Delhi on 1/3 part de la seva població pot arribar a consumir el 87% de l’energia total que arriba a la ciutat mentre la resta dela població viu pràcticament sense electricitat i s’ha de buscar la vida mitjançant altres fonts d’energia no tan netes i més molt contaminants com el carbó o la llenya.
La realitat és que no valorem l’energia i mentrestant entre 1600 i 2000 milions de persones habitants de zones urbanes no disposen d’electricitat o bé no en tenen accés.
El problema però no és nou. Com comentava des dels anys 70s’ha començat a fer pressió per evidenciar el greu problema en el que d’aquí ben poc s’haurà de submergir la humanitat, com abastir energèticament a tota la seva població, i ara amb la crisi, encara s’ha posat més de manifest.

Des de fa anys ja hi ha veus que comencen a alertar-nos que el petroli s’està acabant. Des del 2006 el mercat del cru està estancat i pràcticament no surt a compteextreure’n més. Actualment s’està sobrevivint a base de reserves.
Pel que fa als preus molts experts estan d’acord en que s’ha arribat a un topall màxim pel que fa a preu del cru. Actualment el barril de bren es manté en una mica més de 100 dòlars, límit que es considera el màxim que poden assolir les economies occidentals abans d’entrar en col·lapse energètic. El cas és que durant les dos últimesdècades el preu no ha fet més que pujar a mesura que cada vegada se’n extreia menys.
És un problema econòmic de 1r de carrera, a mesura que una matèria primera esdevé escassa el seu preu augmenta progressivament.

Així doncs Europa i EUA per exemple han reduït el seu consum en 4 anys dràsticament, i en aquests mateixos quatre anys, la mateixa quantitat de petroli ha estat demandada per la Xina. Ésa dir que des de fa uns anys que la Xina i els països emergents estan absorvint la demanda occidental caient.
Doncs bé, la majoria d’experts indiquen que aquesta situació és insostenible i quan Occident torni a créixer i la Xina i els països emergents continuïn amb aquest avenç imparable del seu consum intern la situació ja no serà controlable i podríem assistir a una nova crisi energètica....