Teatre lliure

INICIS
El 2 de desembre de 1976, en un local del barri de Gràcia llogat a una cooperativa de consum (La Lleialtat), un grup d’actors, directors i tècnics va obrir les portes del Teatre Lliure. Des d’aleshores, la voluntat d’entendre el teatre com un servei públic partint del dret democràtic del ciutadà d’accedir indiscriminadament a la cultura, amb una actitud de compromís ètic i estètic lligadaal present i una concepció del teatre com a “art”, és a dir, com una “artesania”, ha transitat els 35 anys d’història del Teatre Lliure.

Durant aquests anys, espectadors i actors de diverses generacions han crescut, han après a estimar el teatre compartint junts un mateix viatge. Un viatge al qual també es van acabar sumant les institucions, fent de la vocació del Lliure –convertir el teatreen un servei públic– una realitat: la de ser-ho. Gràcies a totes aquestes persones, el Lliure ha crescut i s’ha renovat.

Ha crescut obrint una nova seu, gran, ben equipada i moderna a la muntanya de Montjuïc, a l’antic Palau de l’Agricultura, envoltada de verd i de llum. Amb una sala del tot polivalent, amb gran capacitat i unes dotacions tècniques extraordinàries que la fan única i envejadaarreu. I una altra de petita i pròxima on veus i vius el teatre de prop. I també s’ha renovat. Ha renovat l’antiga seu de Gràcia, mantenint les dimensions de proximitat i la calidesa que la fan especial i immillorable per a l’art de l’actor.

El Lliure vol ser un teatre que es projecti cap al futur seguint la idea de reflectir la seva imatge com a persones i com a ciutadans, rica, complexa,contradictòria, noble, apassionant, atractiva i, en definitiva, mai avorrida. Un teatre on el públic constitueixi cada dia una assemblea, on es pugin compartir sentiments d’una manera individual i col·lectiva i, sobretot, lliure.

LA HISTÒRIA DEL LLIURE
El 2 de desembre de 1976, amb l'estrena de Camí de nit,1854, amb text i direcció de Lluís Pasqual, començava públicament la seva trajectòria unanova sala i una nova companyia, amb una cooperativa teatral formada per una quinzena de persones procedents del teatre independent, amb llarga o curta història al darrere, i amb el lideratge indiscutit de Fabià Puigserver. El grup promotor estava format, a més, per Carlota Soldevila, Lluís Pasqual i Pere Planella.

Es tractava de crear un teatre estable on la feina continuada i el treball seguitd’uns mateixos artistes durant tot el procés de creació escènica, des del disseny del programa fins la disposició del públic a la sala, fos la seva responsabilitat total i exclusiva. El Lliure es proposava com un teatre català “com a fet normal” i per aquesta raó optava per la solidesa del gran repertori internacional clàssic i contemporani. Però alhora també proposava una manera nova d’entendrel’espai escènic, que permetia una proximitat del públic que marcaria un estil de fer teatre.

La incidència del "model Lliure" fou considerable en aquells anys de la transició política, marcats en el món de l'espectacle per un accelerat procés de professionalització, al costat de la lluita per la institucionalització d'experiències anteriors o la reclamació de nous projectes, perspectives iequipaments. Però, sobretot, allò que han destacat la crítica i els historiadors ha estat el salt qualitatiu que van representar des de ben aviat les produccions del Lliure pel que fa al teatre de base textual, en el rigor de les posades en escena i el conjunt del fet teatral. Tot plegat va convertir el col·lectiu, desprès de les primeres temporades, en un referent escènic de primer nivell.

Dels primers10 anys de vida del Lliure es podria esmentar una llarga llista de muntatges que, de ben segur, el públic ha incorporat al seu imaginari. Però aquest públic encara no hi era el 1976, el Lliure va apostar per un espectador que encara s’havia d’inventar per aquelles dates, però que estava buscant una iniciativa escènica en la que pogués identificar-se. Un espectador que sabés apreciar aquell...