Toni

Excel·lentíssim alcalde de Barcelona, autoritats, amics.
El poeta Joan Margarit, nascut en plena guerra civil a Sanaüja, a la
vora del front d’Aragó, va escriure en la maduresa uns versos
carregats de sentit històric: «El passat ens espera al demà: va
sempre més de pressa que nosaltres». Ernest Lluch cita aquests
versos en el darrer llibre que va publicar abans de la seva mort,L’alternativa catalana, un estudi sobre l’austriacisme català i
aragonès. En aquell any 2000, l’any de la seva tràgica mort,
s’acostava el tercer centenari de l’inici de la guerra de Successió, i
Lluch pronosticava que aquesta commemoració ens perseguiria
fins al 2014, i que hi jugarien fort les ideologies dominants en
curs, ja que «els temes centrals de les lluites de fa tres segles
continuen ben vius».És evident, doncs, que l’11 de setembre és
una data que ens porta a parlar del passat i del present d’una
manera dialèctica. És una llàstima que Ernest Lluch, un dels
nostres millors experts en el segle XVIII català, no ens pugui
acompanyar en aquesta reflexió col·lectiva.
Si aquest discurs tingués lloc tres-cents anys enrere, començaria
saludant el president de la Generalitat, i saludariatambé el
conseller en cap de la ciutat, i els il·lustres membres de la Junta de
Braços. I a primera fila m’escoltarien alguns grans cognoms que
avui bategen carrers importants de l’Eixample, com ara Casanova
i Villarroel. I n’hi hauria d’altres que no donen nom a carrers tan
transitats, però que potser ho mereixerien, com Elisabet Cristina
de Brunswick, l’emperadriu que ens va fer de reinadurant els
pitjors anys de la guerra en absència de Carles III, l’arxiduc; la
dona que després de marxar cap a Viena va deixar escrit «no
estimaré mai cap nació com estimo els catalans, i així serà per
sempre».
També seuria en un lloc preferent Ramon de Vilana Perlas, que era
la mà dreta de l’arxiduc mentre va regnar a Catalunya, i ho va
continuar essent a la cort de Viena, de manera que vaesdevenir el
català amb més poder de tota la nostra història moderna. La casa
de Vilana Perlas,per cert, encara s’enlaira orgullosa aquí a prop, al
carrer de Regomir. A la portalada barroca s’hi veuen unes perles
esculpides a la pedra, per fer honor al cognom. També hi ha un
intèrfon per poder trucar als veïns. Perquè Barcelona, com totes
les ciutats mil·lenàries, no venera la història;simplement hi
conviu. Aquí les glòries passades i les misèries presents
s’entortolliguen i apareixen de bracet en els racons més
insospitats. Però s’acosta el 2014, que no és una efemèride
qualsevol, i aquest cop ens toca fer alguna cosa més que conviure
amb el nostre passat. Ens toca donar-hi un parell de tombs. Ens
toca, per dir-ho així, trucar a l’intèrfon de la Història.
Sabem moltes coses decom era Barcelona pels volts del 1700.
Tenim un jaciment arqueològic nou de trinca, al Born, i una gran
riquesa documental, i amb aquesta coalició de dades i restes,
historiadors com Albert Garcia Espuche ens han ajudat a fer un
retrat en tres dimensions de la ciutat que encarava el tombant de
segle amb renovada energia. Catalunya havia tingut dues centúries
poc vistoses, amb la Cort llunyde Barcelona, el país donant
l’esquena a l’Atlàntic i a les Índies, i els catalans reclosos en la
nostàlgia d’un passat millor i d’una singularitat política i jurídica
que era la nostra joia més preuada. Molt més que no pas la
llengua, que el 1700 era d’ús comú però havia cedit terreny al
castellà en l’àmbit literari. Érem una peça poc rellevant de
l’escaquer hispànic. La Castella del Siglode Oro, rutilant,
abassegadora, ens havia eclipsat; i la seva ruïna posterior, si bé no
ens va arrossegar gràcies a la nostra sobirania econòmica i fiscal,
sí que ens va situar a la perifèria del gran teatre polític europeu.
En arribar el 1700, però, Barcelona tornava a bullir. El camp
català, del qual la ciutat era rebost, mercat i plataforma
exportadora, prosperava des de feia...