Villangomez

L’aportació de Marià Villangómez a la llengua catalana
Tot gran escriptor, pel mateix fet de ser-ho, realitza amb la seva obra una
valuosa aportació a la llengua literària que ha adoptat com a vehicle expressiu.
La contribució més creativa que fa a la seva llengua —i segurament la més
útil— és aquesta especial capacitat de forjar una veu específica i comunicativament eficaç, un estil personali carregat de força expressiva, a partir dels clàssics de la pròpia tradició, del llenguatge viu que batega al seu costat i dels paral.lels que representen els millors escriptors de la literatura universal.
Aquest és també el cas de Marià Villangómez: un estudi de la seva llengua
literària —del procés evolutiu que va seguir, des dels primers llibres fins a la
revisió definitiva de la sevaobra, i de les variacions que presenta segons els gèneres i els destinataris— ens donaria la dimensió exacta, sens dubte extraordinària, del cabal que ha incorporat als recursos expressius de la llengua catalana. I això tant en la perspectiva d’Eivissa o de les Balears, com en la més
general, en una visió que abraci el conjunt de les terres i les èpoques en què
s’ha estès la nostra llengua.
Laprimera cosa que podem afirmar respecte a la relació de Marià Villangómez amb el català és que va tenir molt aviat una plena consciència de la seva
responsabilitat personal i literària amb l’ús de la llengua, i que era precisament
aquest compromís amb la cerca constant de la plenitud expressiva el que guiava la seva voluntat d’enriquir i d’enaltir la llengua comuna. Ell mateix ho expressa bellamenten un dels Sonets de Balansat, el que es titula «Als poetes catalans amics», quan es refereix a l’obra dels escriptors illencs pensant en «el
destí d’una llengua amb llast i a vela» que «anhela retornar al mateix port», i
afegeix:
23

El mot illenc duu salabror marina,
soledat, llum de feixes en saó,
aires on el pi vola amb la savina,
el goig amb rels d’esforç i de dolor.
Veureu un batecd’ales de gavina
i brins novells de l’íntima llavor.

Òbviament, no he pogut tenir l’experiència de receptor de l’obra de Villangómez des de les terres continentals, però crec que deu ser ben semblant
al que descriu aquesta imatge poètica: un català ben proper i altament elaborat, però alhora acompanyat d’un lleu regust salat, com d’una brisa marina.
Del que sí que puc donar testimonidirecte és de la importància que ha
tingut per als escriptors d’Eivissa i Formentera el riquíssim llenguatge literari —familiar i universal, casolà o sublim, segons els casos— que va saber construir, amb molt pocs precedents locals, Marià Villangómez. M’atreviria a dir
que, de tan útil que ens és el seu exemple, no arribem a ser plenament conscients de la quantitat de vacil.lacions i de marrades queens estalviem seguint
el rumb que ell ens va marcar.
Aquest era el primer punt que havíem de destacar de la seva tasca específicament lingüística. Però cal tenir en compte que la llengua també és el tema central d’alguns dels grans poemes de Marià Villangómez. No gaires, però tots d’una eficàcia poètica molt especial, que demostra la viva experiència de la qual van
néixer. Permeteu-me quen’esmenti almenys alguns, amb un breu comentari.
Un dels més sensacionals és el que es titula «La paraula», del llibre El cop
a la terra. Els mots hi són presentats com «Una herència imprecisa» que passa «de les mans, de la ment, de la llengua del pare a les dels fills», igual que la
terra i els costums. Una herència identificadora:
Aquesta parla pròpia per la qual eren ells,
no uns altres [...]
Unamena de buf, una mena de flama,
que ens abraça per dins i canta o il.lumina
part de fora; una veu, un crit per on nosaltres
ens coneixem —talment l’íntima flama
que abans de morir passa d’una teia
a una altra teia nova.

Aquesta és la tremenda responsabilitat que se’ns encomana als que hem
rebut de Marià Villangómez la teia lluminosa de la seva veu.
Un altre dels seus grans poemes...