Ètica _apunts T 5_ 1

Tema 5: Ètica
Introducció: Què és l’ètica?
L’ètica pot definir-se com la disciplina filosòfica que estudia les accions humanes en relació a la
seva bondat o maldat i els criteris que utlitzen les persones per orientar les seves accions. També
consisteix en una revisió dels valors, dels costums inculcats mitjançant el procés de
socialització. Per tant, es pot dir també que és una reflexió sobre lamoral. Les preguntes que es
volen respondre en relació a l’ètic i la moral són:
-

Quins són els criteris per orientar correctament la nostra moral?

-

Des de quina perspectiva s’han d’analitzar?

Diferents maneres d’enfocar l’ètica
1. Sofistes: convencionalisme
Els sofistes utilitzen per a la reflexió de l’ètica la contraposició de Physis i Nomos; situant així
l’ètica i la polis a l’àmbit delnomos o convenció, a diferència de la tradició grega, que ho feia a
l’àmbit de la Physis, la naturalesa. Així doncs, tota convenció, institució o norma moral es
converteix en quelcom relatiu. Tot i així no es pot fer una tesis general de sofistes perquè hi ha
grans diferències entre ells.

2. Sòcrates i Plató: intel·lectualisme moral
Sòcrates va ser el primer a meditar sobre la vida, els costums iels bens i els mals. La seva tesis
principal en l’àmbit de la moral és l’intel·lectualisme moral.
L’intel·lectualisme moral es basa en la idea que només s’actua malament per ignorància, que és
impossible fer males accions amb la consciència de fer-ho. Per tant, sempre que hom actua, ho
fa creient que fa un bé, independentment de si realment ho fa o no, ja que ningú seria tant neci
per actuarsabent que li provocarà mal; sempre ho farà pensant que serà un bé, encara que sigui
a posteriori. Això vol dir, per tant, que el coneixement ens fa necessàriament actuar bé i que el
savi, que coneix el veritable bé, el realitza. La ignorància distorsiona la perspectiva de la
persona i fa que moltes vegades no pugui distingir entre un bé major d’un menor.
Sòcrates (i posteriorment, Plató), doncs,negaran al figura de l’Akratés (l’incontinent, aquell que
actua malament sabent-ho), i dirà que el què li passa és que és ignorant i prioritza el plaer
immediat enfront d’un plaer major i a llarg termini. “Més val viure sàviament i bé que com
ignorant i vilment” 1.
Plató no afegeix massa de nou a les idees de Sòcrates, ja que justament basa les seves idees en la
figura del savi del seu mestre (el savi,Sòcrates, és aquell qui aconsegueix sortir de la caverna i
serà l’únic que podrà actuar correctament). El savi també serà aquell capacitat per a governar, ja
que coneixerà el bé i el mal, la justícia i així podrà aplicar-ho a la seva forma de govern. Per
tant, tots dos apostaran per una monarquia governada pels savis, pels filòsofs, que coneixeran la
idea de Bé i la sabran aplicar correctament.1

O com dirà Mill: “Més val ser un Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet”.

28

3. Aristòtil: la prudència
Aristòtil criticarà la idea de Bé i l’intel·lectualisme moral socraticoplatònic, basant-se en la tesis
de que no existeix una idea de Bé, que no hi ha un Bé universal el coneixement del qual em
permeti actuar bé, o almenys, si hi és, és abstracte i no permet orientar les mevesaccions de
manera correcta. Per tant, la figura del savi, el que coneix la idea de Bé universal, no
necessàriament coincideix amb la del bo, el que actua correctament. Ell defensarà que hi ha
béns concrets, pràctics i realitzables, corresponents a la pluralitat de sabers que existeixen 2.
Aristòtil dirà que totes les nostres accions tendeixen vers algun bé, és a dir, que cada activitat
tendeix cap a unbé concret, cap a un fi. Per tant, per no tendir a l’infinit, ha d’haver-hi un bé
suprem, un fi dels actes que englobi tots els altres. Aquest bé màxim l’anomenarà felicitat
(eudaimonia), es definirà com el “viure bé i actuar bé” i la seva realització farà assolir la
plenitud humana i es farà a través de la virtut. La diferència entre Aristòtil i Plató, en aquest
sentit és que, mentre un dirà...