És possible la utopia al nostre món?

Solo disponible en BuenasTareas
  • Páginas : 6 (1281 palabras )
  • Descarga(s) : 0
  • Publicado : 8 de noviembre de 2010
Leer documento completo
Vista previa del texto
ÉS POSSIBLE LA UTOPIA I L’ESPERANÇA EN UN MÓN COM EL NOSTRE, EN UNA SOCIETAT COM LA NOSTRA?

Tomeu Pont i Parera
1. La societat moderna, avui, té tanta força i tant de poder sobre els seus membres que els sotmet quasi bé a tots al seu servei. Absorbeix les persones amb ocupacions projectes i expectatives, però poques vegades per enlairar-les a una vida mésnoble i més digna, sinó que més aviat l’estil que imposa la societat és el d’allunyar de l’essencial, impedint a les persones descobrir i desenvolupar el que són en potència. És un bloqueig a l’expansió lliure i plena del seu ésser.

Els resultats són deplorables. L’home contemporani és cada vegada més indiferent al que és realment important en la vida, i ja no l’interessen tant les gransqüestions de l’existència. La persona contemporània no té certeses fermes ni conviccions profundes i poc a poc es va convertint en un ésser lleuger i trivial, carregat de tòpics, interessat per moltes coses, però incapaç d’elaborar una síntesi personal de tot quan viu. També hem de dir que la persona actual torna cada vegada més hedonista, és a dir, només cerca la manera d’organitzar-se la vida ambel màxim plaer possible: aprofitar-se, gaudir de la vida traient-li tot el suc possible. La vida és plaer i si no, no és vida. És bo tot allò que em fa ganes, és dolent tot allò que no m’agrada. I així van desapareixent els objectius, els ideals i, per desgràcia els valors.

Això només duu cap un ésser humà radicalment irresponsable.
I si hi afegim encara, el desencant de la vida política,social i cultural, tot plegat ens condueix a la buidor i es pot perdre el gust mateix per viure.

De la mateixa manera que ens estam acostumant a les begudes ligth, als menjars ligth, fins i tot al tabac ligth, que per desgràcia l’home també s’ha tornat ligth. Diu el psiquiatre Enrique Rojas:

“ El hombre ligth no tiene referente, ha perdido el punto de mira y está cada vez más perdido antelos grandes interrogantes de la exitencia”.
(E. Rojas.”El hombre Ligth”)

Tot això porta a una crisi de l’esperança que es manifesta amb una pèrdua de confiança. Les persones sembla que no esperen res de la vida, de la societat ni dels altres.

Si hom fa l’exercici de observar les cares de la gent pels carrers, pels llocs de treball, a les estacions detren o als aeroports, on hi pas moltes hores i que hi ha molt de trànsit de persones, comprovam sovint que la gent té un semblant seriós, com si no tinguessin alegria, com si el somriure fos absent de les seves vides. Anam accelerats, seriosos, i vivim de manera individualista enmig d’un món ple de gent i de problemes. La realitat, vista així, sembla caòtica, el panorama bastant cru, encara quevulguem maquillar-ho un poc.

Com podem esser optimistes?, com podem tenir un xic d’esperança?, com és possible creure en la utopia, avui?

Són moltes les misèries i els fracassos que viu la humanitat en aquest tot just encetat segle XXI. Hi ha moltes situacions insostenibles d’injustícia, de violència i de crueltat, de les quals en tenim coneixement pels mitjans de comunicació, quefan que no destriem gens fàcil la sortida. Lo pitjor és que ens hi estam acostumant massa.

Però no ens podem quedar mans plegades si volem que les nostres ciutats, els nostres pobles, la nostra Mallorca, la nostra gent, recuperi l’alegria i el somriure.

No es tracta que només visquem dels records del passat, pensant que tot era millor i que les coses anaven bé, perquè tampoc això no és unaafirmació massa exacta. Si que és cert que fa quaranta anys, els que érem nins aleshores, podíem jugar al carrer, anàvem a escola en bicicleta, fins i tot no dúiem la clau de ca nostra, perquè estava obert i sempre hi havia qualcú. No necessitàvem el mòbil, ni teníem ordinadors, tampoc fèiem el “botellón”, i la veritat és que ens ho passàvem prou bé. Sembla que no hi havia els perills ni molts...
tracking img