10

Transició, democràcia i autonomia.

1. Els inicis de la Transició (1975-1978).

1.1. Immobilistes, reformistes i rupturistes.

A la mort de Franco el 1975 es presentaven tres alternatives: - els immobilistes volien la continuïtat del franquisme; - els reformistes proposaven una limitada democratització del règim, i - els rupturistes representaven l’oposició al franquisme i proposaven un sistemademocràtic.

1.1.1. El govern d’Arias Navarro.

El 22-XI-1975, dos dies després de la mort de Franco, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei. El monarca va confirmar com president del govern Carlos Arias Navarro, que va incloure en el seu gabinet alguns reformistes com Manuel Fraga Iribarne (Governació) i José Maria de Areilza (Exteriors).
Arias va presentar un programa de govern a les Corts decontinuisme franquista amb drets de reunió i associació restringits i sense preveure l’existència de partits polítics.

1.1.2. Les mobilitzacions populars.

L’oposició va crear organismes unitaris per presentar un programa comú de les forces antifranquistes. La Junta Democràtica (PCE) i la Plataforma de Convergencia Democràtica (PSOE) es van unir el 1976 en la Coordinación Democràtica oPlatajunta, que reclamava la ruptura democràtica, amb la formació d’un govern provisional i la convocatòria d’unes eleccions contituents.
A Catalunya, a més de l’Assemblea de Catalunya, onze partits de tot l’espectre van organitzar el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que va pactar objectius comuns amb la Coordinación Democràtica.
Les forces democràtiques van organitzar manifestacions imobilitzacions a favor de les llibertats democràtiques, l’amnistia i els estatuts d’autonomia. Aquesta lluita va ser molt forta a Catalunya, País Basc i Madrid. El govern i els empresaris van reaccionar amb contundència (detencions, acomiadaments). Van destacar les manifestacions de l’1 i 8 de febrer del 1976 a Barcelona i les vagues de Sabadell i del Baix Llobregat. La vaga general de Vitòria (III-1976) esva saldar amb cinc morts i desenes de ferits.

1.1.3. el govern de Suárez i la reforma política.

Els reformistes tenien por que l’immobilisme d’Arias pogués desprestigiar la monarquia i afavorir les forces de l’oposició. Aquests reformistes volien pactar amb l’oposició una reforma de les institucions franquistes.
El rei Joan Carles i els seus col·laboradors van imposar la dimissió d’Arias(30-VI-1976) i la seva substitució per Adolfo Suárez, un reformista procedent del Movimiento. Aquest va entrar en contacte amb l’oposició democràtica i va promulgar un indult per a la major part dels presos polítics.
El principal projecte de Suárez va ser la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els drets bàsics i donava la potestat legislativa a unes Corts elegides de forma democràtica. La LRPva ser aprovada per les Corts franquistes a canvi de què no es demanarien responsabilitats polítiques. Després va ser ratificada pel referèndum del 15-XII-1976.

1.2. La construcció de la democràcia.

1.2.1. L’ampliació de les reformes.

En els mesos següent a l’aprovació de la LRP el govern va donar decrets que van permetre la llibertat sindical, una amnistia per a delictes polítics i lalegalització dels partits, llevat del comunistes i d’ERC. També es van dissoldre el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), el Movimiento Nacional i la seva premsa i els Sindicat Vertical. Per legitimar la successió monàrquica Joan de Borbó va cedir els seus drets al seu fill Joan Carles.
La legalització del PCE i del PSUC, a la qual s’oposaven els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit i que era consideradaimprescindible per les forces democràtiques, es va produir entre els mesos d’abril i maig del 1976, fet que provocà una crisi de govern.

1.2.2. Les primeres eleccions democràtiques.

Les eleccions generals es van fer el 15-VI-1977. A la dreta destacava Alianza Popular (AP), coalició dirigida per Manuel Fraga i que aplegava sectors immobilistes i reformistes. Des del govern es va formar la Unión...