ahir

Ahir
Menta, farigola,
ruda i romaní.
Una vella, vella
com un pergamí 

d'hora a la finestra
vol reconfegir
la casa que hom veia
darrera el jardí. 

D'allà la cridava
un minyó veí.
Anaven a escola
pel mateix camí. 

Que en fa d'anys, sospira,
que ell se li morí!
Tants d'anys fan un dia,
un de sol: ahir. 

 I, si s'estimaren,
mai no s'ho van dir.
Menta, farigola,
ruda iromaní. 













La poma escollida
Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, 
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. 
Ara que són al llit, els besa el solellet. 
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?                     
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
iquan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,            
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: 
-Oh ma vida, mos peus són balbs 
i sento que se me'n va la llum,                                     
i et tinca vora meu com la poma escollida 
que es torna groga i vella i encara fa perfurn.
A1 nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 
criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.       
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?


















COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per mésfrescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matíl'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una,aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.















Les llimones casolanes

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar escou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l'aigua mesurarà ambciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l'omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.













Cançó d'un doble amor
L'amiga blanca m'ha encisat
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

I quan...