annie leibovitz

ANNIE LEIBOVITZ

Amant de la vida, d’esperit lliure i salvatge. Entregada i dedicada per complet a la seva feina, sense descuidar mai la família.
Des de petita ha viatjat sempre en cotxe amb els pares i els seus cinc germans. Pràcticament hi feien vida. D’aquesta manera és fàcil tenir una visió de la fotografia, doncs ho veien tot enquadrat dins el marc de la finestra. A la seva mare liencantava tirar fotografies, i ella s’hi va endinsar quan a finals dels 60 el seu pare va ser destinat a Filipines durant la Guerra de Vietnam. Va ser allà quan des de ben jove comença a tirar fotos a la base aèria i als voltants i utilitza allà mateix una habitació fosca. No obstant va anar a la Universitat de San Francisco amb la intenció de ser professora d’art. No va sortir com s’esperava, i cadacop es veia més envoltada de la fotografia. Vivia en l’època de l’amor i la llibertat, vivia en un pis d’estudiants amb qui compartia inquietuds i amb qui es dedicaven a passejar i comentar al vespre les fotografies que havien estat tirant durant el dia. Continuaven els anys hippies i es sentia amb el poder de canviar el món en un lloc millor. Tot era amor, amor i amor.
Va entrar, sentestudiant,a la revista Rolling Stone on captiva l’equip de l’oficina per la seva gran imaginació, i el seu impecable sentit periodístic. A més, li donava la oportunitat de viatjar (i el moviment era el seu objectiu). Creix amb la revista, i acompanya com a fotògrafa a Jann Wenner, el director, a una entrevista amb John Lennon i Yoko Ono. És sorprenent per les dues bandes... a la parella els hi cau bé, sesenten còmodes amb l’Annie, i la revista pot aprofitar una de les seves fotografies com a portada. Uns anys més tard es retrobaran i Annie farà la foto de John despullat abraçant la seva dona que passarà a la historia i es convertirà en tota una icona. La última foto de Lennon.
Veia els petits detalls, la més petita de les subtileses. Connectava amb Hunter Tompson, un dels membres de l’equip dela revista. Aquest va ser incapaç de fer un article quan Richard Nixon va dimitir i van recórrer a un reportatge fotogràfic de Leivobitz. Va començar a adquirir prestigi dins l’oficina, no era igual que Hunter, però gairebé. Ella sempre deia “per fer una bona foto cal que t’endinsis en el tema. S’ha de formar part del que succeeix, fer tot el que ells fan i fondre’t en l’ambient”. D’aquesta maneraaconseguia grans treballs i bones fotografies molt íntimes i reveladores. A més, totes les persones que varen treballar amb ella estan d’acord amb que sabia com parlar-los i fer que se sentissin còmodes. Sabia com colar-se a la vida dels demès i fer que aquests no s’adonessin pràcticament de que ho havia fet.
Se li presenta la temptadora i irefusable oportunitat d’anar de gira amb els RollingStones, i malgrat no ser una idea acceptada des de bon principi per Wenner, ho aconsegueix. Mick Jagger i Keith Ricards eren dos membres del grup que, igual que tots, es preguntaven quan duraria. Però de seguida va encaixar, i sense donar-se’n conte portava molt més temps amb ells del que mai s’haurien imaginat. Malgrat endinsar-se dins el món de la droga estableix una llarga amistat amb els Rollingi una grandíssima reputació. Es converteix en la fotògrafa número 1 del m´no del Rock’n’Roll.
Aprofita la fantàstica forma de capturar el moviment per interessar-se per la dansa que, de fet, també havia portat dins seu des de ben petita ja que la seva mare era ballarina. Estudia les fotografies de Barbara Horan, i testifica de ser aquesta una de les millors èpoques de la seva vida.
Nova York,1997. El que va començar com una revista independent en 4 habitacions de San Francisco fa 4 anys, es converteix en 44 habitacions i 4 plantes en la Cinquena Avinguda en l’espai d’oficines més car de Nova York. Rolling Stones es trasllada, i aquest trasllat significa una patacada per a Annie que diu que “va ser com xocar contra un mur de totxos”. Pensava que tots eren una pinya i s’apoiarien... i...