antologia




ANTOLOGIA POETICA :

LA DONA





INDEX:


PÀGINA

1. Introducció
2. La bella dama del museu
3. La dama del rat penat
4. La bruixa de dol
5. Divisa
6. L'engany
7. Sóc una dona
8. La dona que volia ser poema
9. Dona
10. Dones d’heura
11. Vigila
12. Maternitat
13.
14.
15.
16.
17.
18.
19.
20.
21.
22.


3
45
6
6
7
7
8
9
10
11






INTRODUCIÓ:
He elegit el tema: "la dona", perquè normalment quan em parlen de poesia ho assosie amb la poesia. Pense que és un dels temes més freqüents en la poesia i un dels tremes de què més es parla actualment.
Amés, la poesia que tracta de la dona, ens pot donar informació de la situació social de l'època en què esta escrit el poema perquè quedareflectit en aquest. D'aquesta manera, la poesia és una font escrita que ens informa de la situació de la dona, que és el tema que què tracta la meua antologia.
A pesar que en la major part dels poemes que tracten de la dona, la dona té un paper de inferioritat; també hi ha poemes positius de la dona. La proporció de questos poemes positius és molt menuda ja que els poemes estaven de moda enèpoques anteriors a la nostra i aquesta societat estava menys desenvolupada. En aquella societat els més menuts eren educats considerant la inferioritat de la dona des de menuts.
En la meua antologia m'agradaria que aparegueren poemes on la dona siga la protagonista i al mateix temps que la dona no es considere inferior. Com que no hi ha molts poemes així, la meua recerca serà més costosa. Esperapoder recopilar el màxim de poemes i que aquestos em sorprenguen.


LA BELLA DAMA DEL MUSEU:
Són els teus ulls de nit i dia 
dues maragdes sense preu; 
un esguard teu per mi seria 
bon guasardó, millor trofeu; 
perquè al teu rostre hi ha un misteri 
que és brasa viva i refrigeri 
dins el meu cor i el meu senderi, 
¡oh, bella dama del museu!
Pintor incògnit et pintava 
asserenant-se enels afanys; 
pinacoteca t’emparava 
per deslliurar-te de paranys; 
i dins el marc de colradura, 
el llenç de mòrbida pintura, 
penjat d’un clau, dura i perdura 
des de fa cent i cinquanta anys.
El temps que passa no rovella 
ta assaonada joventut: 
rosa de carn que s’esbadella, 
clavell de sang que s’ha romput... 
Entronitzada en la cadira 
—el respatller forma una lira—, 
el teuvestit cruix i guspira 
amb tons de seda i de vellut.
Empresonat en una gàbia, 
estrafà mots un papagai. 
I una moneta amb cara sàvia 
bota i rebota sense esglai... 
El teu espòs, ¿tenia mines 
a les verdors ultramarines?, 
¿fon personatge a Filipines?, 
¿duia productes de Catai?
¿Com ho sabré? ¿Com ho sabria? 
Solament sé —no cal correu— 
que ara romans de nit i dia 
sempre penjada comun reu 
dins de la sala numerada 
on et visita la gentada 
analfabeta o il·lustrada, 
¡oh, bella dama del museu!
Una senyora amb pell cloròtica 
i cabellera de safrà 
que té la traça tota exòtica 
i un llibre obert porta en la mà, 
llig al volum lletra petita, 
comprova en tu la cosa escrita, 
veient-la exacta s’adelita 
i sense més ni més se’n va.
De tard en tard, una donzella, floreta blanca del taulell, 
mira al teu pit la meravella 
en or i perles d’un joiell. 
El nen —plaers d’estiu— que acaça 
els parotets enmig la plaça, 
admira, fent una carassa, 
la color gaia de l’ocell.
I t’examina un catedràtic 
molt diplomat per saberut 
que té el cervell un poc reumàtic 
i que no espera la salut. 
Sap que pertanys a tal escola, 
creu que una pàtina t’endola, 
milcomparances d’agombola 
i... ¡no comprèn ta excelsitud!
Fa molt de temps —¡quina follia!—, 
cada diumenge pel matí 
al davant teu s’embadalia 
tot melancòlic un fadrí, 
fins que amb els polsos plens de febra, 
tremoladissa la palpebra 
i l’esperit dins la tenebra, 
et mormolava uns mots així:
«Són els teus ulls de nit i dia 
dues maragdes sense preu; 
un esguard teu per mi seria ...