Aristotiles

Crítica a la teoria de les idees
Alguns dels inconvenients que Aristòtil retreu a la teoria platònica són:
- Si el món sensible i material que ens envolta només s’explica com a còpia imperfecta de les idees, és lògic de suposar que tot el que existeix té un model perfecte en el món ideal. Aleshores sorgeix la pregunta: Existeix una idea de qualsevol cosa, de fang, de brossa, de maldat, decrim? Existeix la idea de maldat perfecta? Per a Aristòtil és inadmissible l’existència d’idees perfectes de tot allò que de dolent i negatiu hi ha en el món.
- Si tot el que existeix en el món és el que és: un cavall, un home, un arbre... perquè participa de la corresponent idea de cavall, home o arbre, aleshores és natural considerar que l’essència de cada cosa és la idea de què participa. Arabé, com és possible que l’essència d’una cosa, allò que fa que sigui el que és. Estigui separada d’aquesta cosa? Per a Aristòtil, l’essència d’una cosa, la seva causa, no pot existir separada de la cosa mateixa.
- Un altre greu inconvenient de la teoria ideal de Plató és que aquesta no aconsegueix explicar ni donar raó al més característic del món material i sensible: el moviment i el canvi. Compot el món perfecte, incorruptible, immutable i etern, ser causa i explicació d’un món canviant, imperfecte, on tot és mortal i provisional?

La realitat substancial
LA realitat, el que és i existeix, és el que Aristòtil anomena substància.
Les substàncies són els individus/coses concretes que ens envolten. Per a Aristòtil tot el
que ens envolta són substàncies i constitueixen l'única iautentica realitat.
Qualsevol substància és quelcom concret, i es troba en un lloc i un moment determinats,
forma part del món sensible i material. Hem de pensar que aquesta realitat substancial
s'identifica amb el món sensible de Plató. La realitat substancial es una síntesi dels dos
mons platònics.

L'hilemorfisme.
Qualsevol substancia és un compost de matèria i forma. La matèria de la qualestà format, i l'essència o forma, allò que fa que sigui el que és.
En el individus concrets, en les substancies, podem trobar-hi dues dimensions que es corresponen a les dues realitats que postula Plató. La matèria component físic, i l'altra la forma, conjunt de qualitats específiques d'una cosa que fan que sigui el que és. Aquests dos components són destriables o separables teòricament, en unprocés d'abstracció. Matèria i forma constitueixen un compost inseparable (SYNOLON) i no part de dos mons irreconciliables. La teoria que defensa la composició material i formal de tota substancia s'anomena hilemorfisme.
La matèria es el suport i substrat de la forma, sense matèria no hi ha substància.

Potència i acte
Tot el que existeix, tot el que és, és una substància. Ara bé, aquestessubstàncies es transformen, apareixen i desapareixen.
Segons Parmènides, això era impossible. El que és no pot provenir del no-ésser, ni tampoc pot acabar-hi. La generació, transformació i destrucció de les coses és aparent, l’ésser és perfecte i etern. Aquest raonament mena inevitablement a la negació de la possibilitat de canvi i de moviment.
Per a Aristòtil, el tractament que Parmènides fa del’ésser no és l’adequat i tampoc no ho és la seva negació del canvi natural propi de totes les coses. Segons l’estagirita, l’error de Parmènides rau en el fet de no adonar-se que hi ha diverses maneres d’ésser o de no ésser. Una llavor no és un arbre, però pot arribar a ser-ho. Un arbre no és un armari, però pot arribar a ser-ho. En altres paraules, totes aquestes maneres, són maneres relatives de noésser. El no-ésser de l’exemple anterior és un no-ésser diferent d’aquest altre: una llavor no és una gallina ni arribarà a ser-ho mai, un arbre no és un nen, ni podrà ser-ho. Aquesta és una manera absoluta de no ésser.
Aquesta distinció entre no-ésser relatiu i no-ésser absolut ens mena a una distinció típicament aristotèlica: potència i acte. La llavor no és un arbre en acte, però sí que...