Bauman, "daños colaterales" en català

Comentari crític sobre Bauman

El llibre sobre “daños colaterales” comença parlant-nos sobre els segurs de que disposen els sistemes elèctrics per tal de que en cas de sobre càrrega, un element fonamental, i que per tant permet la continuïtat del conjunt del sistema, no resulte irreparablement danyat. Aquesta estratègia que prové del més comú dels sentits, es basa en la premissa de que per aque un organisme o un sistema puga seguir en funcionament totes les parts s’han de salvaguardar per tal de que el conjunt puga acomplir la seua tasca. Doncs bé, el problema que tracta el llibre es basa en les causes i les conseqüències que han fet oblidar a la nostra societat la importància de mantindré les parts el més harmònicament possible, per tal de que la unitat/societat es puga sostindre.El text tracta el problema de consciència que es pateix a nivell mundial, on prima l’ús de la raó economicista per sobre de les raons socials o ecològiques.
Per tal de fer front al desmembrament dels estats socials, que han mitigat en la mesura del possible la exclusió que genera el capitalisme i la seua tendència privatitzadora, Bauman abogarà per la unitat de la humanitat. De la mateixa formaque en la fase anterior s’aglutinà a les persones en torn a la nació, actualment cal anar més enllà i conglomerar-les en base a la humanitat compartida, però per tal de resoldre aquest nou repte ens cal ser conscients de que compartim a nivell mundial els mateixos grans problemes, no oblidem que l’expansió de les relacions a nivell mundial per la globalització, s’ha dut a terme fonamentalment permotius econòmics i que per tant estenen arreu del món la mateixa interpretació i els mateix patró de problemes, a més compartim el mateix destí pel fet de viure en la Terra.
Un dels elements que més a fet sonar el nom de Bauman, a sigut la seua aportació al concepte de la fase sòlida de la modernitat i la fase líquida de la modernitat. Com el seu nom indica aquesta sorgeix arrel de la revoluciófrancesa i de la primacia de la raó. En aquesta època es pensava que mitjançant la ciència i la tècnica es podien depurar tots els mals que governaven la societat i aplegar, de mica en mica, a un estat de societat gairebé idíl·lic. Per tal d’aconseguir-ho sorgiren dos camins: el capitalisme i el socialisme, aquest últim progressivament anirà perdent força fins arribar a un punt on se’n adonarà deque sense algun tipus de drecera, i contradient els principis dels seus fundadors, sembla que els seus ideals no arribaran a veures realitzats, aquest punt es significatiu perquè es contradiu el principi per el qual la revolució aplegaria de forma natural, es decideix per tant assumir un dany colateral per tal de que un element considerat amb major rellevància triomfe. Doncs bé, aquesta drecerarebrà el nom de comunisme i s’encarregarà de realitzar una revolució artificiosa guiada per líders prèviament establerts. Finalment, aquesta primera temptativa del somni modernista fracassarà i l’atenció es centrarà fonamentalment en el camí capitalista, el qual en certa manera previngut de la derrota contra la incertesa del seu germà, optarà per un canvi de rumb, abandonant el seu antic idealisme icentrant-se en l’explotació dels desitjos de la població, donant així l’entrada a la fase líquida de la modernitat.
En aquest nou escenari i després de la primera revolució dels directors, els quals passaren de ser ells els encarregats de controlar la productivitat dels obrers per a delegar-la en gerents, es produeix la segona revolució dels directors on els propietaris se’n adonen de laimportància que té l’explotació de la inseguretat per tal d’establir-se en el poder, i per tant buscaran sempre d’estar pròxims a la font d’incertesa i ser ells així els que controlen les relacions productives. Però per tal de lligar-ho tot, reinventaran les relacions laborals i explotaran el potencial disciplinador dels propis treballadors per a mirar d’estalviar-se la figura incomoda del controlador...