cacas de vacas

bans de la Guerra Civil, una riada del riu Segre va devastar l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre. Quan l’aigua es va anar assecant es va decidir que el fangat restant s’aprofitaria per construir-hi el camp de futbol. El camp va quedar preciós. L’inconvenient era que la portaria de llevant, estava tocant al riu Segre i unes de les bandes donavaal riu Ebre, de tal manera que a la mínima que algú xutava, la pilota anava riu avall. Ara bé, les característiques del camp, no van afectar mai tant a un partit com el d’aquell diumenge del 1958, contra un equip de la Vila dels Monegres.

Tot el poble hi era present i el riu Segre baixava inflat. Després de fer la fotografia de l’equip, que Pràxedes, el propietari del Café de la Granota, haviad’emmarcar i penjar al seu establiment més endavant com a record, l’àrbitre va bufar el xiulet perquè així el partit comencés.

Des del primer moment, els forasters no van parar de fer faltes, de les quals l’àrbitre no en va xiular ni una. L’ambient del públic s’anava escalfant per moments, fins i tot van amenaçar l’àrbitre de llençar-lo al riu. Tot i que les expectatives del partit eren moltdolentes, ja que l’equip local anava perdent, va succeir el que menys s’esperaven els vilatans: l’equip del poble va guanyar, gràcies al fort cabal amb què baixava el riu Segre, que va acabar frenant el riu Ebre. Aquest es va anar desbordant dins el camp i, com que els forasters no havien vist mai un riu, i menys sobre un camp de futbol, es van atemorir i l’equip del poble va guanyar ambdiferència. (Resum d’Anna Ciriano)

7. Senyora mort, carta de Miquel Garrigues

Aquest conte està escrit en forma de carta. Miquel Garrigues l’escriu a la senyora Mort, des de El Cafè de la Granota. Ell havia estat barquer, transportava gent d’una banda a l’altra del riu, majoritàriament miners. Però el seu ofici va acabar quan es va construir un pont per travessar el riu. Al quedar-se sense treball, esdedicà a ser miner, i carregava llaüts de carbó. Un dia l’apotecari va ensenyar-li un quadre on apareixia una barca similar a la seva. Recreava l’escena de Caront, el barquer de l’inframón, que transportava els morts d’un costat a l’altre de la llacuna, que representava el pas a l’altra vida. Sabent això, Miquel Garrigues fa la petició a la senyora Mort per fer de barquer en el més enllà, quan liarribés l’hora, per tal que Caront, ja gran, pugui descansar. (Resum de Nil Carbonell)

8. Preludi de traspàs

L’àvia, està estirada al llit guaitant totes les parentes i veïnes que han vingut a vetllar-la per fer-li més fàcil la mort. No serà fàcil, hi ha persones que moren amb placidesa, però l’àvia no tindrà una mort tan fina com la de l’oncle Orestes, que es va morir a la seva habitaciódesprés d’avisar la seva dona que anava a fer-ho. Però l’àvia té por i la tia Ramona recorda el què va fer perquè ara no pugui expirar amb tranquil·litat.

La tia Ramona sap el dia i l’hora en què l’avi va arribar a casa i va anunciar a l’àvia que pensava plantar una figuera al pati. L’àvia va començar una retòrica sobre els desavantatges de fer-ho, fins que l’avi va donar un cop de puny a lataula i va dir que l’endemà la plantaria. L’àvia no va dir res en contra de la figuera mai més, però anava covant el ressentiment fins que un quart d’hora després que l'avi morís, va tallar l’arbre, cosa que va fer que l’avi s’encarcarés de la ràbia.

Per això l’àvia està espantada, no vol morir-se perquè sap que fa quinze anys que l’avi l’espera per passar-li’n comptes. (Resum de Paula Portell)9. Els delfins

En Miquel és un home que es dedica a anar als enterraments de la gent del poble, per donar el condol als familiars del difunt. Ell està molt orgullós i satisfet de la feina que fa i assegura que ningú la podria fer tan bé com ell. En aquesta ocasió explica que ha estat magnífic, primer dalt de l'altar major i, després, acostant-se al banc dels familiars del difunt.

Se sent...