Cadira

La Cadira
Cadira, cadires, cadiretes, cadirotes...
Moltes, moltes cadires són las que hi ha al menjador de casa meva; de fusta massissa, de fusta de pi, de fustade roure, d’alzina, de cirerer...
Algunes que altres revestides o bordades d’or o de botonets de plata... Però... n’hi ha una, que, simplement feta d’una humilfusta d’un pi vell, quasi mort, em desperta com una il·lusió a dins, que, em fa venir ganes de posar-li una sella, una brida i uns estreps, i cavalcar-la com si fos unabonica euga fidel, de color marró pi, amb una crinera llarga i forta.
Cada nit me’n vaig a dormir amb l’esperança que un dia em llevi, i, aquella vella cadirad’humil fusta d’un pi vell quasi mort, renilli, mengi palla i doni cops amb les peülles a terra dient-me que vol que la tregui a cavalcar.

Una nit d’hivern, freda igebrada, me’n vaig anar a dormir amb la mateixa esperança de cada nit. Vaig desvetllar-me a les cinc del matí, a l’alba, amb una plàcida claror a l’horitzó, i em vasemblar sentir esbufecs i renills, però ho vaig deixar estar i em vaig ficar al llit un altre cop, vaig pensar que devien ser imaginacions meves.
Al cap de dueseternes hores vaig llevar-me, sentia un pressentiment; renills, crinera, peülles, pel suau i color marró pi, efectivament, allà plantada al vell mig del menjador, lacadira s’havia convertit amb la esperançadora euga amb la que jo sempre havia somiat; potes per peülles, claus per ulls i la boga per crinera. Sense mes preàmbuls em vaigcalçar els botins i les polaines i en un tres i no res ja era a l’altra cantó de les finques de terreny que envoltaven casa meva, complint el meu gran somni.