CARTA A UNA DESCONEGUDA

CARTA A UNA DESCONEGUDA

Aquests ullets sempre els portaré dintre el meu cor, aquesta mitja rialla que sense voler surt quan mira les estrelles, aquestafelicitat que l’envolta... no sempre, és clar. Si no hi hagués dies foscos, tampoc existirien els dies clars. Clara com la seva pell, dolça com el seurostre. Que estrany se’m fa, ja fa anys que visc amb ella però de vegades ni paro a escoltar-me-la. La deixo de costat i me’n oblido del que realment vol, el quemés desitja, els seus somnis. Se’m passa per alt dir-li que sol ella podrà aconseguir-los. Pot semblar que la conegui molt però encara em falta tant perconèixer-la... tantes nits, tantes sorpreses i una gran llista de “perquès” per respondre. Hi haurà algunes que no podràs respondre, però no pateixisaquestes són les millors preguntes, les que has de descobrir poc a poc. Sent la màgia a cada passa que fa, a cada so del vent; sembla que s’il·lusioni per cadacançó i que la balli, per cada racó d’aquesta habitació. Pensa i sent molt alhora, es veu indecisa i insegura però que amb constància ho va superant tot.Mai sap bé si vol blanc o negre i sempre acaba triant gris.
Mirant-me al mirall em veig com una estranya, com si jo mateixa estigués molt lluny de mi, comsi fossa una desconeguda. Encara em falta molt per conèixer-me a mi mateixa, de veure’m per dins, em tocarà viure molt i gaudir de cada pedra que trobi perla vida, fer parar cada tren per poder cada dia viure una aventura nova.