Decisions

Tot va començar quan ens van fer escollir el batxillerat que voliem cursar per després accedir als nostres estudis, o almenys intentar accedir-hi. Tots teniem els nostres dubtes, ja que molts nosabiem si fer el científic o l’humanístic. Vam valorar quin seria més assequible per les nostres capacitats o si podriem acabar-lo. Jo personalment vaig escollir l’humanístic (tot i que al meu institutera una barreja entre l’humanístic i el social). Em va costar una mica treure’m el batxillerat, perquè alguns professors ens desmotivaven i uns altres no ens motivaven el suficient, però tot i així me’lvaig acabar treient.
Tots estavem ben contents perquè haviem acabat el batxillerat, però encara quedava la prova final, que era la selectivitat, jo crec que va ser la prova final que més nervis feiapassar a tots, perquè si no la superavem o no treiem la nota que haviem de treure els nostres objectius no es veurien acomplerts. En part va ser el que em va passar, la vaig aprovar, però no va sersuficient, perquè hi havia gent que havia tret una nota millor que la meva i no vaig poder accedir a la carrera que volia. Però no vaig perdre l’esperança, vaig començar a fer una altra carrera quetambé m’agradava.
Vaig començar l’universitat amb moltes ganes, però no va ser suficient, no veia cap recompensa pel meu treball. Per molt que jo intentés aprovar, no ho aconseguia, i vaig acabardonant-ho per perdut. Al final parlant amb els meus pares em van donar l’opció de fer la carrera que jo volia des d’un principi a la universitat privada. Ho vaig intentar el primer any i no va haver-hisort, ja que van perdre la meva prova d’accés. Però no vaig perdre l’esperança i l’any següent vaig intentar-ho en dos universitats diferents, de les quals em vaig informar que feien la carrera que jovolia.
Un dia, mentre estava estudiant, vaig rebre la notícia. M’havien agafat! Vaig estar tot l’estiu dessitjant que comencés el nou curs, per començar aquella carrera que tant havia desitjat des de...