Definiciones Anitguo Regimen

Carlí -ina
Partidari de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus successors que han pretès la corona d'Espanya.
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII.
Defensà els drets del germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà uncorrent d'opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs. El problema successori tenia origen en l'anomenada llei Sàlica, la qual excloïa la successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les corts de 1789 i Carles IV havien derogat aquestallei, però mai no en fou publicat l'acord. Quan Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica (1830) que promulgava l'acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel, els partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense consultar les corts. Mort el rei(29 de setembre de 1833), començà immediatament una insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V (Primera Guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d'una sèrie de temptatives anteriors (Regència d'Urgell, Guerra dels Malcontents, etc) i la del moviment dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de Ferran VII i que teniacaracterístiques netament absolutistes, en contrast amb la tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII. El carlisme arrelà sobretot a les terres hispàniques més diferenciades (País Basc, Països Catalans), situades en oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i uniformadora dels Borbó. D'altra banda, el liberalisme preveia la venda dels béns comunals —fetque amenaçava la supervivència dels petits propietaris rurals— i dels eclesiàstics: les disposicions desamortitzadores de Mendizábal (1836) facilitaren l'adquisició de béns immobles per part de la burgesia i dels terratinents acomodats i vinculà llurs interessos a la supervivència del règim liberal, mentre decantava la majoria dels eclesiàstics cap al sector carlí. Aquest fou sotmès, per aquestmotiu, a una forta influència clerical que afectà tant les seves formulacions doctrinals com la seva tàctica política, dominada per les intrigues i la inèpcia de la camarilla apostòlica que voltava Carles V. Aquest fet i la fatiga creada per sis anys d'insurrecció militar provocaren finalment el reconeixement d'Isabel II per part del sector més moderat del carlisme, aprofitant les possibilitats queoferia el conveni de Bergara (1839), que no fou aplicat a Catalunya.
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques.
Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà Soler,dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasiónapoleònica, foren suprimits (1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per als pobles; tots els...