Derecho Penal II

TEMA 1. MODELS SISTEMÀTICS DE LA TEORIA DEL DELICTE
Els penalistes usen un model de teoria del delicte abstracte:
Això vol dir que són elements ordenats seqüencialment. Si féssim un esquema molt bàsic tindríem dues idees bàsiques, una que seria el fet i un altre que seria el subjecte. El judici sobre el fet seria l’antijuridicitat, que el fet sigui antijurídic que tingui rellevància jurídica, aldret penal l’interessen els fets antijurídics.
Una segona part seria el judici sobre el subjecte que l’anomenem culpabilitat, que és un judici sobre el subjecte, és imputable o no, es menor o no, etc. Tot el que es digui sobre culpabilitat s’ha d’acreditar on les proves pericials mèdiques són molt importants.
Un element de l’antijuridicitat és la Tipicitat
Per aquest motiu haurem d’estudiar eltipus d’injust que es refereix al problema sobre antijuridicitat i tipicitat, un judici sobre el fet. Al binomi Antijuridicitat-Tipicitat li diem Tipus d’injust.
A la culpabilitat veurem els elements que són:
La imputabilitat que és el pressupost la capacitat per ser culpable, per comprendre els actes i adequar el comportament al resultat. S’aplicarà mesura de seguretat si no és imputableReprobabilitat jurídica – Exigibilitat, es podria haver actuat d’una altra manera el subjecte?
Un altre element és la punibilitat
Conjunt de pressupòsits legals que la llei exigeix per poder establir la pena i no formen part del delicte.
Hi ha supòsits en què l’existència d’una conducta típica, antijurídica i culpable no se li imposarà una pena.
Condicions positivesAquelles que han de concórrer per poderimposar una pena
Condicions objectives punibilitat
Condicions negatives si concorren no es pot imposar una pena
Excuses absolutòries
Concepcions de la teoria del delicte. Models contemporanis.
Causalista
Va tenir una gran discussió a finals del segle XVIV i principis del XX.
En gran mesura ha estat majoritari fins el segle passat (1968-69)
En el judici sobre el fet i el judici sobre el subjecte,l’objectiu estava a l’antijuridicitat i tot el subjectiu estava a la culpabilitat.
Problemes objectius a l’antijuridicitat.
Problemes subjectius a la culpabilitat.
Deien que el delicte era tota modificació del món exterior perceptible pels nostres sentits i allí tenim una acció que és causal i un reslutat.
Que en tot delicte hi ha una acció causal que produeix un resultat. Tot això és un problemaobjectiu, sobre el fet.
La culpabilitat normalment era la relació psíquica del subjecte amb el fet que podia ser dolosa o culpable. Si hi ha dol hi ha coneixement i voluntat de delinquir i si la relació psíquica és menor és imprudent. Cicle intens de relació psíquica  dol, cicle menys intens  imprudent.
El problema d’aquesta teoria està a:
Delictes d’omissió en que consisteix en no actuar es adir que no hi ha una modificació del món exterior. D’aquesta manera els causalistes no podien explicar aquest tipus de delictes.
També hi ha delictes en què no es modifica el món exterior com pot ser a les injúries.
Hi ha delictes imprudents en què el subjecte sap que és negligent (culpa conscient) però n’hi ha d’altres en què el subjecte no és conscient (culpa inconscient) aquests últims són elsmés freqüents a la pràctica. En aquests casos no hi ha relació psíquica del subjecte amb els fets, però hi ha un tema jurídic, ha vulnerat un deure de cura.
Per això el model causalista va ser abandonat paulatinament poc a poc perquè no va ser capaç d’explicar aquests tipus de delictes.
Modelo neokantiano. Intenta solventar los problemas de la teoría causalista. Al DP le interesan las accionesrelevantes socialmente: concepto de acción social. Se mantuvo la bipartición objetivo / subjetivo pero desde una perspectiva normativa, jurídica. Con este modelo se explican los delitos de omisión, ya que omitir una conducta obligada es relevante socialmente. Se explican también los delitos de injurias y calumnias que no modifican el mundo exterior pero son relevantes socialmente. El juicio sobre...