Documento Sin T Tulo

Vaig obrir els ulls aquell dia com un dimecres qualsevol, eren les set i deu del matí i
així m’ho indicava l’estrepitós só del meu despertador. “Quin só més horrible!” Em deia a
mi mateixa cada mati,però malgrat la manca de ganes, no tenia temps per a queixes, el
meu dia havia de començar i havia d’alçar les meues filles, Marta i Clara, per anar a
l’escola si no volia que feren tard com ja eracostum.
A les set i mitja, com cada dia, arribà Joan, un voluntari de Càritas qui cada mati
ens portava un brick de llet, dues barres de pa amb mescla i com que era dimecres, ens
portava un paquetd’arròs d’un kilo que havia de durar-nos fins al dimecres següent. “Bon
dia!” Deia sempre Joan en anar-se’n i jo li responia “Ho serà per a tu!” I s’en anava fent
una risotada savent que jo em prenia lasituació amb humor.
Tot va començar dos anys enrere quan un mati el meu marit, anant a cent huitanta
kilòmetres per hora i com no, parlant per telèfon -el seu treball mai no podia esperar-,
va trindre unaccident molt greu on es va veure involucrat un camió que venia de front.
Ningú no sap bé que es el que va passar però des d’aquell dia nostra vida canvià per
complet. Carles estigué greu al’hospital lluitant entre la vida i la mort i l’esperança era
poca o nula ja que es tractava d’un assumpte prou lleig: portava el pulmó dret foradat a
causa d’una costella trencada, la cama esquerra havia de seramputada i pel que fa a la
cara, era quasi irreconeixible.. -Mai no he pogut, ni podré, llevar-me eixa imatge del cap-.
Carles va morir tres dies després i la seua asbsència siguè el començament dela part més
dura de la meua vida.
Uns dies després de la seua mort vaig tornar a treballar, era infermera, però no
varen tardar en acomiadar-me ja que el meu comportament no era l’adequat i encara quejo ho savia, no podia evitar-ho.. estava trista, molt trista.
Amb dues filles al meu càrrec i sense feina, “¿què anava a fer?” -deia. No podia
pagar els gastos de la meua casa però el més dur de...