ejejejjeej

un fregadís de mates, l’insecte en bonior.

JOSEP CARNER (1884-1970)

Aglaia sent un mot. És ella o el brancam?
I l’aire es torç, ardent d’una flama frisosa,
i la calitja parla d’una terrible fosa.
L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!

ELS FRUITS SABOROSOS (1906-1928)
LES PERES JOVENETES

Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla...
Superbament s’aixeca, damnant elseu descans,
i enfonsa en la prunera les cobejoses mans
i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.

¡Ai la petita Ixena, voluble com l’amor,
que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,
i ta mirada xiscla tan fort com l’oreneta
dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques
sembla oferir-nos l’or, la mel d’algun pecat,s’estremeix un moment de la ferocitat
del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;
l’olor que t’esperava del roserar, tremola;
la llum et pren la cara i pel teu cos rodola
i ta rialla dins un raig de sol se’n va.
I quan el cel és d’or i cada cosa invita
en el camí i el marge i el tros, sobtadament
sents una esgarrifança del goig d’ésservivent,
l’esguard xipollejant en la llum infinita.

LA POMA ESCOLLIDA
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d’abril
i el so de l’ocellada i el riu que s’adelera
poguessin alliberar-te, tu sola, tu primera,de topar mai el dol, Ixena, més gentil

—Oh petita Alidé, com és que plores tant?
—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

que les primeres peres que es fan acolorades
llavors que tant s’atarda el sol per la vessant:
les peres jovenetes, penjant extasiades
de cabre, justes, dintre la bocad’un infant!

I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

AGLAE I LES TARONGES

Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga ivella i encara fa perfum.

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,
i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne dueml’amor?

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies
i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les duesmans.

AUQUES I VENTALLS (1914-1935)
SÍMBOLS

I Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança:
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pells’encasta),

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l’espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
Bell...