Ensayo sobre los estereotipos del amor

desenganyis míster bond: l’atracció no és cega

En la novel·la “L’amor en temps del colesterol” (Plaza & Janés, 1999) l’escriptora i actriu Gabriela Archer relata l’escena en la que dues amigues conversen sobre l’home amb el que una d’elles ha començat a sortir. El tipus resulta ser atent, amable i ben intencionat, però l’afortunada protagonista el troba avorrit i poc atractiu. En un moment dela conversa, la seva amiga exclama: ”però si aquest home té moltes qualitats...! Què creus que li falta?”. I l’altra, sense pèls a la llengua, li respon: “li falta l’espurna del psicòpata!”.

L’escena, pròpia de la comèdia romàntica teatral en la que es convertiria el llibre uns anys més tard, amaga, però, quelcom molt més transcendent i colpidor que una simple conversa sobre les ventures idesventures amoroses d’una parella d’amigues. El text reflecteix sense embuts el cru model d’atractiu que impera en els nostres dies, un binomi atracció-violència que, massa sovint, es mostra com un dels factors clau a l’hora d’explicar una de les realitats socials més difícils de pair en ple segle XXI: la violència de gènere(1).

És innegable que la violència, en totes les seves manifestacions,ha acompanyat la historia de l’home des del seus inicis però, contràriament a allò que es pugui pensar, és en la societat actual quan aquest fenomen es mostra en tot el seu macabre esplendor, fins al punt que la nostra societat de la informació s’ha convertit, segons l’OMS, en la més agressiva de la història(2) i, és clar, les relacions afectives i/o de parella no en queden al marge.

En elsdarrers anys, resulta especialment preocupant l’ascens de la violència de gènere entre la població adolescent. Segons un estudi de l’Institut de la Dona es produeixen unes 4.000 denúncies anuals de noies menors de 20 anys per maltractament de les seves parelles o ex parelles(3), manifestant-se així la prevalença dels esquemes masclistes en les relacions i passions que mouen als joves, fins al puntque un 10% de les estudiants universitàries espanyoles confessa obertament sentir-se atreta pels homes violents(4).

Però, què explica aquest model d’atractiu? Per què trobem atractives les conductes violentes? Es tracta d’un fet inherent a l’espècie humana o, pel contrari, és quelcom socialment aprés i, per tant, modificable? Tractar de donar resposta a aquestes qüestions pot ajudar-nos a trobarels mecanismes o les estratègies que ens permetin abordar i, qui sap si posar fi, a un fenomen que s’ha convertit, segons dades d’un recent informe de l’OMS (5), en la principal causa de mort de les dones d’entre 15 i 44 anys arreu del món i, més concretament al nostre país, la causa de que aproximadament cada 72 hores una dona mori a mans de la seva parella(6).

És científicament demostrable,segons els pioners estudis de l’antropòloga Helen Fisher de la Universitat de Rutgers als EE.UU(7) que, en els processos d’atracció i enamorament humans, existeix un innegable component biològic. Segons Fisher, en sentir-nos atrets per una persona, s’activa una regió específica del cervell, l’àrea ventral tegmental, responsable de la segregació química d’una hormona, la dopamina, que proporcionasensacions de plenitud, eufòria i canvis d’humor, totes elles presents en l’atracció i l’enamorament.

Alguns investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), com l’Àngel Guerrero i la Carme Querol, creuen que les feromones, unes substàncies químiques produïdes naturalment pel cos humà i detectades per l’aparell olfactiu de manera inconscient, juguen un paper determinanten l’impuls d’atracció sexual cap als altres i, per tant, en l’activació neuronal d’aquesta zona específica del cervell, tot i que ambdós investigadors es mostren cautes en l’anàlisi del grau de vinculació d’aquestes substàncies amb les conductes d’atracció humanes doncs, segons afirmen, a diferència de la resta d’éssers vius, els comportaments humans no estan lligats únicament a l’instint.

En...