Entrevista ficticia a Mercè Rodoreda

Entrevista fictícia a MERCÈ RODOREDA
Bon dia, senyora Rodoreda. Per als qui no la coneixen, com definiria la
seva obra?
La meva obra està profundament vinculada a les vicissituds polítiques, culturals i
socials que m’ha tocat viure i l’he realitzada a partir de les meves pròpies vivències
personals durant la Guerra Civil i, més tard, durant l’exili a França i a Ginebra (Suïssa).
I coms’afecciona vostè a la literatura?
El destí que tenia preparat, com quasi totes les noies de l’època, era casar-me. La vida
de casada, però, va despertar en mi un desig fort d’independència, d’escriure, de tenir
un ofici. Tot i que ja escrivia a casa, podem dir que vaig començar fent periodisme
polític i entrevistes als literats en català més importants dels anys trenta. També vaig
escriure contesen la premsa del moment i fins i tot l’any 1936 vaig treure la meva
quarta novel·la, Crim. Haig de dir, però, que aquestes novel·les no són les que més
reconeixement m’han donat.
Aloma marcà un punt d’inflexióen la seva carrera literària, oi?
Sí, podem dir que Aloma (1938) és la primera novel·la on apareix el meu vertader jo
narratiu. És la meva primera novel·la madura. Així i tot, la vaigrefer trenta anys més
tard. Però és una novel·la autobiogràfica, que permet entendre el paper de l’exili en la
meva obra i em va servir per fer un exercici antinostàlgic.
En el pròleg de Mirall Trencat diu que la novel·la surt d'agonies i
resurreccions. Què vol dir? De quin material estan fetes les seves
novel·les?
De coses que un ha viscut. De situacions, d'ambients, sobretot de situacions.De
problemes que un ha tingut. En la novel·la és molt important la memòria involuntària,
és allò que fa que un capítol et surti sense ni adonar-te que l'has escrit, de tan fàcil
que t'ha estat. Perquè són coses que portes molt arrelades... Però jo no he escrit
pensant en l’èxit immediat.
¿Estaria d'acord que se la defineixi com una escriptora de tècnica realista
que s'inspira en la realitataparent o l'interessa més el misteri que
amaguen les coses?
És cert que l’exili fa que s’ampliï els límits del realisme literari de la meva obra però
això no és suficient per a entendre-la. Per què? Perquè la meva obra també és una
reflexió sobre la feminitat i l’amor.
Molta crítica literària coincideix a afirmar que la seva literatura s’inscriu
més aviat dins la novel·la psicològica.Comparteix aquesta afirmació?
Miri, les meves obres se centren en històries i en l’anàlisi dels personatges, els quals
lluiten contra els seus enemics (principalment interiors) i, com a conseqüència
d’aquestes tensions interiors, descobreixen el significat de la vida i la seva identitat. En
aquest periple vital, molts dels meus personatges canvien, es transformen en una altra
persona, fins i tot,darrerament, metamorfossen en una animal o en un vegetal. Per
tant, sí, es pot dir que la podem emmarcar en el context de la novel·la psicològica.
Una tècnica que hi empra molt és la introspecció psicològica, cert?
Sí. A La plaça del diamant, la utilitzo perquè el lector pugui veure solament els fets que
es desenvolupin al voltant de la Colometa.
I quines altres tècniques usa en aquestpsicologisme que practica?
Doncs, a vegades, el monòleg interior; d’altres, el trencament de la linealitat del
transcurs temporal de la narració perquè m’interessa reproduir així el desordre
habitual de pensaments dels éssers humans.
Vostè ha dit que els personatges han de ser misteriosos per ser
interessants. ¿Com s'ho fa per donar-los aquest misteri si, per altra part,
els seus personatges sóngeneralment plans?
Són poc explicats. Procuro evitar les grans explicacions i això fa que esquematitzi
d'una manera volguda i procurant que, encara que siguin esquemàtics, hi hagi emoció
en els personatges, que es vegi la seva vida. I penso que en Mirall Trencat s'hi veu.
I són personatges resignats al seu destí?
Això deu ser un reflex del temperament de l'autor. Penso que és una postura...