Esperando A Godot

ESPERANT A GODOT
Absurd contemporani
El corrent estètica absurda, es va desenvolupar durant la dècada 1940, 1950 i 1960. Durant aquesta època, el teatre es va caracteritzar per trames que semblaven no tenir significat, amb diàlegs repetitius i falta de seqüències dramàtiques. El disbarat, l'il · lògic i la incoherència eren els recursos més usats. Per altra banda, aquest tipus d'obres contenienforts trets existencialistes, on qüestionaven a la societat i l'home.
Tot esperant Godot, de l'escriptor Samuel Becket, és una obra anomenada absurda, s'hi pot notar clarament la essència del corrent estètica. Ja que compta amb una trama que sembla no tenir significat, com el fet que dos homes (Vladimir i Estragó) estiguin en un lloc esperant a algú anomenat Godot, sense cap sentit. Hi notemdiàlegs i situacions repetitives, amb textos absurds que salten d'un tema a un altre.
En llegir i investigar sobre el teatre absurd, vaig poder notar que molts elements són observables en obres contemporànies i totalment comercials. Això es deu a la gran importància i rellevància dels corrents estètics al llarg del temps. Un fenomen que decideixo demostrar fent una comparació dels elements iinterpretacions de Esperant Godot (Samuel Beckett, 1953) i Spamalot, una obra musical estrenada a Broadway el 2005, que segueix tenint èxit en diferents ciutats del món.
Tot esperant Godot
Originalment titulada En Attendant Godot, de vegades subtitulada "Tragicomèdia en dos actes", és una obra que pertany al teatre de l'absurd escrita a finals dels 40 per Samuel Beckett, publicada el 1952 i estrenada a1953 (París). Va ser estrenada a Broadway el 1956. En aquest temps l'obra va aconseguir una mena de falsa celebritat, ja que ningú semblava estar segur del que tractava. Contenia característiques absurdes les quals eren noves i confonien l'espectador. Sense això, continuo en cartellera per llarg temps a causa d'un intel·ligent llançament publicitari, apel · lat principalment al esnobismeintel·lectual, que havia convençut a les persones que tenien a veure esperant Godot.
Acte I
Vladimir (anomenat Didi) i Estragó (anomenat Gogo), arriben a un lloc al costat d'un camí, al costat d'un arbre per esperar l'arribada de Godot. Aquests dos personatges semblen ser vagabunds, alguns diuen que podrien ser refugiats o soldats de un conflicte com la segona guerra mundial, que s'acabava d'acabar enl'època que va ser escrita i que va inspirar la dramatúrgia de Beckett. Passen el temps conversant i de vegades discutint. Estragó es queixa que les botes no li queden i Vladimir es queixa de cames engarrotades causa d'un dolorós problema de bufeta. Fan al·lusions sobre la naturalesa, de les seves circumstàncies i sobretot sobre les raons que tenen per trobar amb Godot. És curiós ja que el públic maiarriba a saber qui és Godot o per què és tan important. Les seves discussions són interrompudes per Pozzo, un home cruel que afirma ser l'amo de la terra on es troben, juntament amb el seu criat Lucky, a qui controla mitjançant una llarga corda. Pozzo se senti per donar-se un festí de pollastre i més tard tira els ossos als vagabunds. Lucky els entreté ballant animadament i dóna un sermóimprovisat sobre les teories de George Berkeley. Després de la partida de Pozzo i Lucky, un nen arriba amb un missatge de Godot, que diu que aparentment Godot no vindrà avui, però que vindrà demà a la tarda. El nen confessa que dormen al graner amb el seu germà, a qui Godot pega constantment.
Acte II
El segon acte segueix un patró similar al primer, però quan Pozzo i Lucky arriben, Pozzo s'ha tornatinexplicablement cec i Lucky mut. Novament el nen arriba per anunciar que Godot no vindrà avui, però que vindrà demà. El nen afirma no ser el mateix que el dia anterior havia portat el mateix missatge. El desconcertant de l'obra no és que Godot mai arribi sinó que semblés que res ocorregués en un constant cicle de repeticions i repeticions en què la quotidianitat dels personatges va revelant la...