Filosofos presocraticos

HERÀCLIT
Heràclit critica obertament la religió del seu temps: "El món no va ser fet per cap dels déus". Va fer del foc el principi primordial perquè aquest posseïa els atributs de la matèria més subtil i menys corporal. Però va ser sobretot el filòsof de l’esdevenir, de la lluita dels contraris. La realitat és un flux, un canvi incessant de les coses. Fins i tot allò que ens sembla el mésimmutable, el més immòbil, a la llarga presenta alteracions: els vivents envelleixen, les roques es troben sotmeses a l’erosió, etc. Aquest és el sentit de la cèlebre fórmula "No ens banyem mai dues vegades en el mateix riu". El món és una mena de camp de batalla on s’enfronten forces oposades. L’oposició dels contraris és la condició de l’esdevenir de les coses però també principi i llei. La lluitadels contraris no és pas una excepció sinó la norma de la vida. L’estat d’estabilitat, de pau, és la confusió de les coses en la turbulència inicial. No obstant això, hi ha una llei de compensació universal perquè la quantitat de matèria d’intercanvi (el foc) resti immutable. Però sense lluita de contraris res no evoluciona ni existeix. "La guerra és el pare de totes les coses" (en grec, guerra tégènere masculí). A part d’això, el conflicte amaga una racionalitat que Heràclit anomena logos i que concep versemblantment com una simple llei natural que regeix la lluita entre els elements.

PARMÈNIDES
Per tal que alguna cosa flueixi cal que abans existeixi aquella alguna cosa, és a dir, un substrat permanent, un ésser en si. El Lógos posa en contacte amb aquella alguna cosa, però, abans deres, amb una idea que és la base de les altres: la idea de l'ésser, per la qual em faig càrrec de tot allò que és. Posteriorment, coneixem unes altres idees: la d'home, cavall, triangle, justícia, etc.
Parmènides enuncia que: el no-ésser, no és; és impossible, impensable. Si jo obtinc la idea d'ésser de tot allò que hi ha, amb quin dret parlaré d'alguna cosa desconeguda, incognoscible? Per tant,l'ésser no limita ni amb l'ésser ni amb el no-ésser; això val com dir que no limita, que és il·limitat, infinit. Però si és infinit, és un, perquè no hi ha lloc per a un altres. És, a més, etern, perquè quina cosa el precedirà?, quina cosa el seguirà? L'ésser?, el no-ésser?... És, també, immutable, perquè d'on vindria?, on aniria?... I aquest ésser un, infinit, etern, immutable...
Així, Parmènidescau en el panteisme: tot allò que existeix és part, manifestació, d'una sola substància, d'un sol ésser. L'existència d'individus i la mutació de les coses són mera aparença, engany... Els sentits ens enganyen.

ESCOLA DE MILET
TALES.
Tales és el primer a plantejar-se el tema de l'arkhé, és dir, el tema de l'estructura material del món. L'arkhé de Tales és l'aigua. En un dels seus fragmentdiu que: "Déus i coses divines naixeren de l'aigua". Aquesta frase pot semblar banal o absurda. Però al darrera hi ha una qüestió important. Tales és el primer a dir-nos que el món pot ser explicat a través d'un element físic natural que és l'aigua. El món és una estructura objectiva, constituït per diferents formes d'aigua.
És possible que les observacions dels canvis en els estats d'agregació dela matèria de l'aigua (canvi d'estat aigua líquida a gasosa, per exemple), i/o la importància de l'aigua en les entitats vives, li hagin permès argumentar que tot en essència, eren manifestacions de l'aigua.

Tales va marcar l'inici aparent del pas del mite al logos.

ANAXIMANDRE.
Igual que Tales va buscar l'element primordial i bàsic a partir del que s'ha generat la realitat; però adiferència d'ell va considerar que aquest element no podia estar constituït per cap dels elements coneguts, com l'aigua, ni tampoc per cap classe particular de matèria. Si aquest primer element era la causa material de tot l'existent havia de ser la causa, per tant, de tota matèria particular, per la qual cosa aquest principi no podia identificar-se amb cap matèria particular. Sent el seu principi, el...