Fonaments

Tema 5
I. La perplexitat: unitat i diversitat

L’home és l’únic animal que usa un llenguatge oral altament artificial lligat al pensament simbòlic. Aquesta facultat que compartim tots els sapiens moderns es manifesta a través de moltes llengües.
Mite de Babel: a partir de la Bíblia la història de les llengües sempre ha estat vista com un camí que va de la unitat a la fragmentació,percebuda com un càstig.
A la fi de tot acabaríem trobant el labium electum, aquella llengua original, ara perduda, que era perfecta perquè era una i, a més, provenia del mateix acte de la creació del món.
Miracle de Pentecosta: “se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar endiverses llengües,tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se” El do de llengües és, ara, un premi.
La primera: per què hi ha el llenguatge?
L’home va necessitar explicar històries per poder contarestar aquestes actituds egoistes i ajudar a cohesionar el grup i assegurar la col.laboració. El llenguatge hauria estat una conseqüència d’aquesta necessitat narrativa.
La cultura, hauriasubstituït l’instint, és a dir, la natura, per afavorir un comportament dels homes que assegurés la col.laboració voluntària i, doncs, la pervivència del grup. El llenguatge hauria jugat un paper fonamental en la supervivència de la nostra espècie.
La segona qüestió: per què hi ha tantes llengües?
1.- En el Paleolític, els caçadors-recol.lectors vivien en comunitats petites. Després es degué passar auna densitat alta lligada a la gran quantitat de comunitats existents que tendien a viure aïllades. Sobretot en els tròpics a causa de la primera migració entre el 100.000 i el 60.000 a.C.
2.- En el Neolític l’agricultura va exigir noves estratègies de subsistencia. Risc ecològic: els tròpics, on plovia molt i sovint i a més hi feia calor, tenien un risc ecològic petit perquè podien tenir unsistema productiu intensiu i ser autosuficients. Les comunitats dels tròpics tendien a ser petites i nombroses i hi havia moltes llengües petites. Aquells territoris on plovia poc i escadusserament i no hi feia calor, tenien un risc ecològic alt. Fora dels tròpics les comunitats havien de ser més grans i havien d’establir aliances externes per organitzar la producció, l’intercanvi il’aprovisionament d’aliments. Per tant, hi havia menys llengües encara que eren més grans.
A la fi del Neolític, la invenció de l’escriptura va canviar totalment les coses. Es va poder construir un idiolecte molt especial:
1. L’idiolecte escrit, en el qual es poden identificar tots els idiolectes orals.
2. Un idiolecte amb el qual és possible una intercomunicació en la qual tots elsparticipants utilitzen un únic idiolecte escrit.
3. Un idiolecte que pot projectar-se mentalment en cadascun dels idiolectes orals dels participants fins al punt que aquests acaben confonent-los.
La convergència ara pot ser planificada i té molta més força que no pas abans. Per això amb l’escriptura, la reducció de la diversitat va ser enorme.
II. Però, quan diem llengües, a què ens referimexactament?. La llengua, com a objecte secundari.
LA LLENGUA, des d’aquest punt de vista, és un producte històric amb el qual els homes han intentat escapar tant de tenir solament ... un idioma com de viure enmig d’una diversitat excessiva. És la llengua un artefacte i, doncs, un objecte secundari, construït per oposar-se tant a la llengua única com a la diversitat lectal absoluta.
En crearles llengües, projectem la diversitat lingüística en un món més homogeni.
No és a Babel on hem de buscar l’origen de les llengües sinó en la cerca dels homes d’una organització grupal definida per la llengua que els facilités la supervivència. I també per ensenyar-nos que l’alternativa a una diversitat imposible no ha estat una pretesa unitat lingüística, sinó el món intermedi de les...