Hhhhi

Plató (427-347aC)
I. Metafísica de Plató
1. Ontologia general
A. Els dos móns
Un dels trets distintius de la filosofia de Plató és el dualisme metafísic, la divisió de la realitat en dos àmbits separats per un abisme no franquejable entre el món sensible i l’intel·ligible. Per ell hi ha dos regnes diferents de realitat, el de la realitat sensible, material, mudable i contradictori; i el dela realitat intel·ligible, immaterial, immutable i idèntic. El primer està fet de les coses naturals: els elements físics, la terra, l’aigua, l’aire i el foc; els animals, les plantes, l’home; però també de realitats socials, com les institucions polítiques i socials, les lleis, la condició jurídica de les persones, els productes de l’art i la tècnica com els diners o les eines de treball, elsedificis, i també els poemes i la música. El segon, es compon d’essències immutables, simples i eternes que segons Plató estan separades dels objectes particulars que qualifiquem a partir d’aquelles essències. Però si bé les essències no depenen dels objectes, aquests sí que depenen d’elles. Una cosa és una estàtua bella i l’altra la bellesa en si. La primera (objecte sensible) és material i ésbella perquè depèn de la bellesa en si; la segona (forma ideal) és immaterial i és perfecta, completa en ella mateixa: no depèn de res. Aristòtil negarà aquest abisme entre els dos móns. Per ell les essències no són transcendents sinó immanents.
Antecedents
Per entendre millor aquesta teoria sobre la realitat potser convindria recordar la dicotomia entre Heràclit i Parmènides, que van concebre larealitat des de dos punts de vista oposats. Per Heràclit la realitat és com el riu que flueix: una cosa esmunyedissa, imparable, que canvia constantment. Justament la seva essència és això: canviar, i per tant sempre està començant a ser i deixant de ser, com les notes d’una peça musical, que només tenen sentit estètic si deixen pas a la nota següent per formar una melodia. La melodia, com el riuque passa, com el néixer i morir depenen del temps, que és la condició d’existència de la realitat sensible. El temps i el canvi fan que les coses del món sensible siguin impossibles de conèixer pròpiament: les fa imprecises, i inaprehensibles, perquè, com l’aigua del riu, que fuig entre els dits quan la volem agafar, quan les volem conèixer, en el moment que els apliquem un concepte (per exemple‘amable’, o ‘jove’ o ‘demòcrata’) la cosa ja no és el que era abans d’aplicar-l’hi –l’amable de sobte es torna malcarat, el jove ha madurat, i el demòcrata resulta ser un tirà–.
Per aquesta raó, Heràclit treia la conclusió –ben lògica per cert– que les coses han d’estar fetes de qualitats contràries: allò que fa amable una persona conviu amb allò que el fa malcarat, democràcia i tirania estroben íntimament entrellaçades. El temps només dóna alternança a les qualitats contràries, però en el fons les coses existeixen només per la unió dels contraris, com l’arc d’Heràclit, que no existiria sense les tensions oposades de la corda i la fusta. En conseqüència, es fa impossible conèixer les coses d’aquest món sense aquestes dues condicions: el temps i l’oposició interna de factorscontraris.
D’altra banda, Parmènides mostrava una realitat del tot diferent (almenys en el “Discurs de la veritat” del seu poema), una realitat només perceptible amb la raó, no pas amb els sentits. I la raó ens diu que el ser és idèntic (no contradictori) i immutable (no canviant), perquè la justícia (la filla de Zeus Dike), o dit d’una altra manera, la lògica, no deixa que una cosa sigui i no sigui, iobliga el ser a ser i el no-ser a no ser. D’aquí treia Parmènides la conclusió –igualment lògica– que l’ésser és únic, idèntic, immutable i perfecte, tot al contrari del que afirmava Heràclit. I per tant, tot allò que es mou i es contradiu ha de ser una cosa diferent de l’ésser, una ficció, una aparença.
L’ontologia de Plató és una sortida dualista de l’atzucac que plantejaven Heràclit i...