hiloyun

A) Els contraris s’harmonitzen i de la diversitat en resulta la més bella harmonia; i tot ha estat engendrat per la discòrdia.
El text pertany a Heràclit, filòsof presocràtic que visqué a la segona meitat del segle VI aC i la primera del segle V. Pensador, que juntament amb Parmènides, enceten de manera explícita la pregunta ontològica fonamental: la pregunta pel ser. No es tracta nomésd’esbrinar què siguin les coses ( quin és el seu element primer – l’arkhé- com a origen i causa del seu canvi com succeïa amb l’escola milèsia), sinó també investigar què volem dir quan afirmem que les coses són. L’estil enigmàtic de les seves sentències ve determinat per l’ús de l’aforisme com a forma d’expressió, sentències que renuncien a presentar proves i pretenen despertar la reflexió del lectoratent ( aquell que escolta el logos i disposa la seva ànima en harmonia amb el foc).
Heràclit inaugura en el pensament occidental la concepció dialèctica sobre la realitat de manera explícita com mostra aquest fragment. De forma dialèctica es comporta i s’estructura la phýsis, existeix una lluita contínua i necessària de contraris, la “guerra” ( “engendrat per la discòrdia”) entre elements oposatsque s’harmonitzen i encaixen donant vida, creant. Els elements adversos ( com ara l’oposició entre el dia i la nit) no s’exclouen, sinó que es requereixen l’un a l’altre per tal de donar origen a la realitat. El néixer-morir d’un element suposa el néixer-morir de l’altre en una ajustada proporció que possibilita la formació i existència contínua dels cosmos ( l’univers ordenat estèticament bell,connotació semàntica del terme grec).

Aquest continu canvi i tensió es troba regulat pel Logos, en el cas d’ Heràclit la llei immanent que governa els canvis s’identifica amb l’arché. El foc és triat per aquest pensador com a element primari i causa en sentit metafòric: el foc no és un element físic com en el cas dels milesis, sinó el símbol o imatge d’aquest univers que augmenta i decreixconstantment segons una mesura i proporció ( la tensió entre elements contraris). Per aquesta raó s’ha considerat Heràclit per la historiografia del pensament com al filòsof que defensa el canvi i l’esdevenir com a principi estructurant de la realitat, en oposició a Parmènides com a defensor de la immutabilitat del ser i la qualificació del canvi i la pluralitat com a aparences. Malgrat que aquest tòpicno és exactament cert, no podem negar que la concepció d’ Heràclit privilegia el canvi i la lluita entre contraris com a forma de respondre a la pregunta del ser, les coses són en tensió dialèctica, tensió regulada per la unitat de contraris.

La influència del seu pensament ha tingut desigual fortuna segons la interpretació realitzada per autors posteriors. Les més rellevants serien les dePlató, el món sensible reuniria les característiques de la concepció heraclitiana sobre la phýsis; i més creativa i fructífera és la reivindicació d’ Heràclit per part de F. Nietzsche, la vida pot ser intuïda com a tensió i lluita en comptes de ser reduïda a conceptes esmorteïts que no respecten la diversitat.

B)

Cal que prenguis esment de tot:
del cor immutable de la veritat ben circularaixí com dels parers dels mortals, en els quals
no hi ha vertadera convicció. Però també, nogensmenys,
aprendràs com el que sembla cal
que sigui aparentment, penetrant de forma incessant tota cosa.
Doncs bé, jo diré -i percep tu en escoltar la meva determinació-
quins únics camins de recerca hi ha a pensar:
l'un que és i que no és no ésser
és itinerari de persuasió (car segueix la veritat);l'altre que no és i ha de no ésser
que t'asseguro que és un sender sencerament ignot.
Car no coneixeràs el que no és (del moment que no és factible)
ni ho diràs.
Car hi ha el mateix a pensar i ésser
Cal dir i pensar que el que és sigui
Car és ésser i no és no res.
El text pertany a Parmènides, filòsof presocràtic que visqué a la segona meitat del segle VI aC i la primera del segle V....