Iaia Elvira

Hui  fa  una setmana que vaig perdre a la millor persona que podia existir en el món... la  meua 
iaia  Elvira.   L’estime  moltíssim  i  ara  em  fique  a  pensar   en  aquells  moments  insignificants  amb 
ella,  que  són  ara el que pense de dia i de nit, no mels puc llevar del cap, perquè la vull... i la tire 
de menos... 
Antes  anàvem  a sopar per les nits al “Burguer”, anàvem a la platja ven matí i passàvem tot el 
dia,  nadàvem  junts  en  la  piscina,  jugàvem  a  les  cartes,   anàvem  a comprar a la tenda de xuxes 
que  ens  agradava,  em  donava  diners  a  amagades  de   la  mare, m’arreplegava  del  col∙legi,  
passejàvem,  anàvem  a  la  fira,  m’ajudava  en   els  deures...  inclús  vam  anar de creuer i a viatges 
el  dos!  Totes  aquestes  coses   que  em  fan  somriure i  alhora  plorar,  coses  que  per  a  mi  tenen 
molt de valor i que vaig perdre fa temps... 
Fa  dos  anys  li van notar uns bultos al coll i que els metges van  relacionar amb el Limfoma de Hodgkin,  un  tipus  de  càncer...  Des  de  eixe  moment  no  parava  d’anar  d’un  metge  al   altre,  de 
tractament  de   quimioteràpia   a  l’altre.  De   tants  tractaments  va  quedar  molt cansada  i  la  vam 
refugiar  en  la  nostra  casa; cada poc de temps venia la ambulància i la portava a ingressar­la en 
l’hospital  per  que  estava  molt   mal.  Va  perdre   el  pèl  però  jo  anava per  el  carrer  amb   ella  amb 
orgull de tindre a la més guapa de totes. 
En  els  últims  mesos  ja  no  podia  caminar  i  la  tenia  que  ajudar jo, ja no podia dutxar­se, ja no 
podia  agafar  la cullera,  ja  no  podia  fer  res...  menjava  molt  poc. Fa un  mes, els metges ens van 
dir  que  ja  no  anaven   a  fer­li  més  tractaments  perquè  ja  no  podria   suportar­ne  més  i  ja  no es 
podia curar... van predir que moriria prompte... 
En  els  últims  dies...  ja  no  menjava  res  i  els  metges  que  venien  a  casa la sedaven per a que 
no  patirà...  no  parlava  ...