La Tercera Guerra Carlina
Páginas: 5 (1147 palabras)
Publicado: 31 de octubre de 2012
La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)
El carlisme va ser el moviment de caràcter contrarevolucionari de més llarga durada
a l’Europa contemporània perquè va tenir la capacitat de generar un gran suport
social a la seva causa. Per tant, el seu èxit no només pot explicar-se pels reclutaments
forçosos ja que el carlisme no només tenia adeptes en el món rural sinó que sectors
socials baixosestaven identificats amb la contrarevolució per la influència que rebien
en els seus espais de sociabilitat.
El carlisme no seria un compartiment contrarevolucionari estancat, sinó que es
mostraria permeable al moviment catòlic i integrista de
finals de segle. A més, la cultura política carlina va establir
una simbologia i un vocabulari propis, un calendari
commemoratiu i una memòria específicaamb el seu
panteó d’herois i màrtirs que permetia la seva continuïtat
tot i les successives derrotes militars.
Durant el Sexenni Democràtic, el carlisme, beneficiat pel
clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou
règim, es reorganitzaria com a força política després de la
crisi que havia suposat la derrota a les dues guerres del
segle XIX. A més, la desaparició dels moderatsdel
panorama polític va suposar que els carlistes poguessin
ocupar l’espai tradicional de la dreta política amb un
discurs proper al neocatolicisme que va donar-li suport.
D’altra banda, el carlisme encara conservava una certa
força en algunes regions del nord d’Espanya, tot i les
derrotes que havia patit el moviment i la crisi de direcció
que havia patit en els últims anys amb motiu de lasuccessió del cabdillatge del moviment.
El pretenent carlí Carles VII
El carlisme seguia representant a les forces que s’oposaven a acceptar els canvis
socioeconòmics i polítics que s’havien produït a Espanya amb la Revolució liberal del
segle XIX. Tanmateix, el moviment estava dividit en dues tendències: els legalistes
(partidaris de participar en la vida política) i els activistes(partidaris d’una nova
insurrecció). Els legalistes van demostrar en les eleccions de 1869 i 1871 que el carlisme
podia jugar un paper significatiu en el joc polític espanyol a l’espera de que arribés el
moment en que poguessin arribar al poder, però, tot i el relatiu èxit electoral a les
eleccions, un influent sector seguia apostant per la via armada per fer-se amb el
poder.
L’arribada altron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la
proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments
necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el
govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals
les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic vanveure’s
reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del
carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb
l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.
La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu,
Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendreper Navarra
i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del
retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia
d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que
semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar
fins a proposar-se com una força políticad’orientació ultracatòlica i oposada a la
monarquia.
Amb la instauració de la Primera República, el 1873, les esperances carlines van
veure’s encara més encoratjades. D’un enfrontament inicial amb uns quants escamots
armats es va passar a un autèntic front obert, amb el reclutament d’un exèrcit, que
va aconseguir fer-se amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. El
mes de...
El carlisme va ser el moviment de caràcter contrarevolucionari de més llarga durada
a l’Europa contemporània perquè va tenir la capacitat de generar un gran suport
social a la seva causa. Per tant, el seu èxit no només pot explicar-se pels reclutaments
forçosos ja que el carlisme no només tenia adeptes en el món rural sinó que sectors
socials baixosestaven identificats amb la contrarevolució per la influència que rebien
en els seus espais de sociabilitat.
El carlisme no seria un compartiment contrarevolucionari estancat, sinó que es
mostraria permeable al moviment catòlic i integrista de
finals de segle. A més, la cultura política carlina va establir
una simbologia i un vocabulari propis, un calendari
commemoratiu i una memòria específicaamb el seu
panteó d’herois i màrtirs que permetia la seva continuïtat
tot i les successives derrotes militars.
Durant el Sexenni Democràtic, el carlisme, beneficiat pel
clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou
règim, es reorganitzaria com a força política després de la
crisi que havia suposat la derrota a les dues guerres del
segle XIX. A més, la desaparició dels moderatsdel
panorama polític va suposar que els carlistes poguessin
ocupar l’espai tradicional de la dreta política amb un
discurs proper al neocatolicisme que va donar-li suport.
D’altra banda, el carlisme encara conservava una certa
força en algunes regions del nord d’Espanya, tot i les
derrotes que havia patit el moviment i la crisi de direcció
que havia patit en els últims anys amb motiu de lasuccessió del cabdillatge del moviment.
El pretenent carlí Carles VII
El carlisme seguia representant a les forces que s’oposaven a acceptar els canvis
socioeconòmics i polítics que s’havien produït a Espanya amb la Revolució liberal del
segle XIX. Tanmateix, el moviment estava dividit en dues tendències: els legalistes
(partidaris de participar en la vida política) i els activistes(partidaris d’una nova
insurrecció). Els legalistes van demostrar en les eleccions de 1869 i 1871 que el carlisme
podia jugar un paper significatiu en el joc polític espanyol a l’espera de que arribés el
moment en que poguessin arribar al poder, però, tot i el relatiu èxit electoral a les
eleccions, un influent sector seguia apostant per la via armada per fer-se amb el
poder.
L’arribada altron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la
proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments
necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el
govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals
les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic vanveure’s
reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del
carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb
l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.
La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu,
Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendreper Navarra
i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del
retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia
d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que
semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar
fins a proposar-se com una força políticad’orientació ultracatòlica i oposada a la
monarquia.
Amb la instauració de la Primera República, el 1873, les esperances carlines van
veure’s encara més encoratjades. D’un enfrontament inicial amb uns quants escamots
armats es va passar a un autèntic front obert, amb el reclutament d’un exèrcit, que
va aconseguir fer-se amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. El
mes de...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.