La vida es sueño

53

Visibilitats polítiques i vertebració social
del món obrer i popular de Barcelona,
1868-1874
Pere Gabriel

Una de les peculiaritats del Sexenni a Barcelona fou la visibilitat política adquirida pel món obrer i popular i una notable –deixem-ho en notable– articulació
social d’aquest món. El 2003 vaig publicar un text enfocant la mateixa matèria,1
i aquí, al marge dels detalls,procuraré emfasitzar més la interpretació i la discussió sobre el significat històric del Sexenni. De manera més específica em
mouré dins la particularitat de la ciutat de Barcelona, una Barcelona en un clar
moment de transició cap a la capitalitat d’una renovada Catalunya industrial de
finals del segle XIX.

Unes condicions de vida dures i sovint dramàtiques
La vida quotidiana del món obrer ipopular estava feta d’habitatges insalubres i
petits, feines precàries (amb un incipient treball industrial de gran fàbrica i una
creixent i conflictiva incorporació de la dona i el nen al treball assalariat), una
alimentació de mínims i una constant exposició a la morbilitat epidèmica i
infantil. És a dir, es tractava d’un món proper i entrelligat amb el de la pobresa
i sovint amb lamarginalitat de la petita delinqüència i la prostitució.
Un informe del Ministeri de la Governació de 1876 definia els pobres com
aquells «que no poseen otro medio de subsistencia que el producto de su trabajo, cuando es insuficiente o apenas basta para satisfacer necesidades diarias». A
continuació venien els indigents (aquells que, a més de ser pobres, no tenien ni
tan sols feina), els miserables (unsindigents habituals i parracosos), i, en fi, els
captaires (si demanaven públicament almoina).2 Certament, hi havia, amb un
volum considerable, un esglaó més estable i obert a la visibilitat respectable: el
de la menestralia, la feina artesanal i el treballador d’ofici. Ara bé, sovint, tota
aquesta gradació constituïa un continuum, ple de connexions internes, amb
uns pocs i excepcionalsascensos socials i unes més sovintejades caigudes, a
munt i avall, dins els diversos espais populars i obrers de barri.

1.

2.

Pere GABRIEL, «El món obrer i popular: visibilitat política i vertebració social», dins AAVV, La Diputació
Revolucionària 1868-1874, Barcelona, Institut d’Edicions, 2003, pàg. 81-130, amb textos també de Marició
Janué, Borja de Riquer, Josep Pich i Isidre Molas.Citat per Joan SERRALLONGA, «El groc a la tardor: Febre, misèria i explotació», dins Francesc BONAMUSA i Joan
SERRALLONGA, Del roig al groc. Barcelona, 1868-1871. Quintes i epidèmies, Barcelona, L’Avenç, 1995, pàg. 174
i ss.

54

Pere Gabriel

Barcelona i els seus voltants del Pla, amb una població de més de dos-cents mil
habitants, es trobaven en els inicis d’una expansió i refundacióburgesa. Una
part molt important d’aquella població formava part de l’escenari que acabem
de dibuixar: era una població sense feina regular i de futur, amuntegada a la
Barceloneta, part de la Ribera i el Raval, i omplint habitatges precaris i abarracats a la França Xica, Hostafrancs i Sants, a Sant Martí i Sant Andreu, etc., amb
unes condicions que no semblaven haver millorat des que Cerdà publicàel seu
famós estudi de 1867, amb dades de 1854 i 1858, complement del seu projecte
d’Eixample.3 Ho dirà un informe de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de
Barcelona referit a la situació de 1870:
La población está, más que aglomerada, almacenada en pequeñas y desaseadas casuchas que, más que para morada del hombre, parecen destinadas a
albergar irracionales.4
La pressió per l’habitatge eraaltíssima i el perill de desnonament reiterat. La
insalubritat era generalitzada i el control sanitari pràcticament inexistent.
L’alimentació, a la qual les famílies treballadores dedicaven entre un 55 % i un
74 % del seu pressupost, era minsa i de baixa qualitat.
En la feina, es barrejaven el treball al petit taller o comerç menestral –amb
multitud d’aprenents i peons– i la feina de...