lalalalal

La lletra, mestre, la lletra
Com que el PSOE ha tornat al solc de la veritat, el PP no sap com fer-la encara de més grossa per destacar. Patriòticament, no cal dir-ho. No ésestrany, per tant, que la premsa amiga de fletxes i encluses hagi volgut caragolar el caragol nacional. En plena eufòria de l’Espanya que no admet ni xantatges ni extorsions,s’ha convocat un concurs de lletres per a l’himnoqueuneynosepara. Així, cada vegada que un esportista espanyol pugi al podi de la victòria podrà posar-se la mà al pit i moure elsllavis com fan la majoria dels seus competidors. Enhorabona i sí senyor. Això és el que interessa els ciutadans. Bars i restaurants s’han enramat aquests dies amb el neguitpatriòtic de tots aquells que exigeixen que l’himno tingui lletra perquè aquesta és la gran prioritat del no-nacionalisme. Espanya necessita una lletra! La memòria, però, és curta. Jaen té una. La va escriure l’important dramaturg José María Pemán. I s’ensenyava a les escoles nacionals, a l’Escola Pia i a La Salle. No cal patir més. N’hi ha que encara se lasaben. Però, per si de cas, amb gust i zel la reprodueix aquest cronista: Viva España! Alzad los brazos hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir. Gloria a la patria quesupo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol. Ep, que no s’acaba, que continua: Triunfa España! Los yunques y las ruedas cantan al compás del himno de la fe. Juntos conellos cantemos de pie la vida nueva y fuerte de trabajo y de paz.
Per què cal canviar-la? És aquesta o no és aquesta l’Espanya que proclamen en veu alta i braços estesos MarianoRajoy i Gregorio Salvador? No és aquesta també la que ara reivindiquen, a cau d’orella però amb bull patriòtic, José Luis Rodríguez Zapatero i molts catalans ben pagats?