Les dues Antígones

LES DUES ANTÍGONES del pròleg de Carles Miralles a l'edició crítica de 1993
Espriu escrigué la que és la primera Antígona de l'1 al 8 de març de 1939, quan era recent l'ocupació de Barcelona per l'exèrcit dels sublevats contra la República espanyola.
És evident i acceptat de sempre que Espriu, darrere de l'enfrontament entre germans que divideix Tebes, dibuixa allò que, al poema V de «La pellde brau» (1960) anomenarà “el gran crim de Sepharad: la infinita tristesa del pecat / de la guerra sense victòria entre germans”. De manera que l'Antígona d'Espriu, alhora que planteja, servint-se del mite, una situació tràgica d'abast universal, és una peça al·legòrica que consent de ser llegida com a pronunciament de l'autor sobre els fets de la història immediata (la guerra civil espanyola).Antígona ha estat, de fet, un esperó per a la reflexió o l'acció polítiques al llarg del SXX.
* Quan l'any 1955 es va estrenar a Barcelona l'Antígona de Guillem Colom, l'autor i Josep Maria de Sagarra van ser multats pels parlaments inicials a l'estrena d'una obra escrita l'any 1935 –que no podia, doncs, estar escrita en funció de la situació en que fou considerada perillosa—.
«Antígona i eltirano o la inteligencia política»
Un dels textos més il·luminats del pensament falangista a l'Espanya de la postguerra immediata és «Antígona i el tirano o la inteligencia política» d'Antonio Tovar, publicat el 1942. Tovar, en l'Espanya vencedora nou anys després des d'una òptica feixista, veu Creont com l'encarnació de la raó, de l'ordre i la innovació; i l'enfronta de forma manipulada a unaAntígona que identifica amb “les tendències tradicionals, religioses, irracionals, reaccionàries” i que , a més, és una dona. Conduït amb la brillant intel·ligència de Tovar, el text, no deixa de manifestar la por pel perill de l'anarquia que Tovar comparteix amb el Creont de Sòfocles (v 672) “No hi ha mal pitjor que l'anarquia. L'anarquia destrueix les ciutats, provoca la ruïna de les cases i fa fugirl'exèrcit aliat. La disciplina, en canvi, estalvia gran nombre de vides dels vencedors. Cal doncs donar suport als qui manen i no permetre que les ordres siguin mai rebatudes per una dona”.
És clar que ell, malgrat ser un filòleg, també prenia Antígona i Creont com una excusa per parlar de política, per fer una apologia de la neteja necessària per fonamentar l'ordre de la raó, per justificar lamort en nom d'una vida nova, nacional, racional, que resulta del compliment d'una llei. Per això Tovar només pot interpretar el conflicte des d'una òptica parcial perquè ho fa, com ell mateix confessa, des de la política i sense entrar en el moviment dramàtic que genera. És a dir, separant entre “la meravellosa creació artística” i “la seva qüestió moral”. Els nazis també s'havien vist obligats aprescindir de bona part de la literatura alemanya per qüestions d'aquesta mena.
Però Espriu no va creure mai en la política. El seu plantejament era el dramàtic: la veritat era el conflicte, l'oposició i el diàleg, la tragèdia. L'òptica d'Espriu era més lúcida i desesperada.
Hi ha sens dubte més raons que la justifiquen, però la diferència d'òptica entre Espriu i Tovar pot il·luminar-sesignificativament si pensem que per al primer no hi havia només Espanya sinó també Catalunya: a la decadència d'Espanya en el marc d'una Europa que ha perdut el nord, ve a sumar-se el pertànyer a un país que Espriu anomena “El país moribund” i que ha rebut en l'enfrontament entre espanyols el càstig suplementari de perdre llengua i cultura.
És d'aquest profund dolor que neix la primera Antígona. Nosolament Antígona hi parla català sinó que el pobre que l'acompanya en el sacrifici i que significa la poesia s'autocondemna, “esclau i geperut”: mordaç però fidel i conscienciós. Entre Antígona i Eumolp componen una dessolada imatge del país que es moria, de la seva llengua. Així doncs la llengua, el país, la poesia, havia quedat l'any 1939 reclosos dins d'una cova on havien de morir d'inanició i...