Mal D'Escola

|
MAL D’ESCOLA |
|
|
XAVIER AVIÑÓ ROJO |
GRUP 2E

|

INTRODUCCIÓ
 
           Daniel Pennac ens ofereix en Mal d’Escola una mirada doble cap a l’educació. Per un costat la visió del professor de secundària, que veu com no aconsegueix arribar als seus alumnes, com alguns es van quedant arrere sense ell saber exactament la raó i com per més que s’esforça el tan famós fracàsescolar sobrevola a l’aguait per damunt dels caps d’eixos “caps de suro”.
           Però també ens proporciona una nova perspectiva. La mirada a través dels ulls d’un d’eixos xiquets que formen part de les estadístiques de fracassats. Un jove que no aconsegueix destacar en cap de les disciplines escolars i que veu com passa el temps i va arrossegant sense remei la seua condició d’inútil.           Però de qui és la culpa del fracàs? De l’alumne? Del professor? Potser de l’escola? És o no correcte parlar de fracàs escolar? Potser estarem davant d’un altre tipus de fracàs i no precisament escolar.
           Pennac reflexiona sobre els drets i obligacions d’alumnes i professors, sobre les responsabilitats que la docència comporta i sobre com eixes etiquetes que conscient i inconscientment assignem alsalumnes poden convertir-se en un poc més que anècdotes de la infància. Es planteja la qüestió sobre si el mal alumne veu reforçades les seues carències a causa de la falta d’aptitud dels seus mestres i si és la infància una etapa determinant i indicativa de quin serà el futur que li espera a eixe alumne ressagat.
           Però en realitat eixa doble perspectiva és una sola. Pennac mostra laseua metamorfosi d’alumne dolent a professor i escriptor d’èxit per a sostindre la seua tesi principal, que no tot està perdut. Es pot escapar a aquest efecte Pigmalió i sobreposar-se als fracassos.
           En aquest treball abordaré algunes de les principals idees del llibre Mal d’escola i reflexionaré sobre algunes de les postures que el seu autor ens mostra. Tractaré d’oferir la meua opiniócrítica sobre les qüestions i conceptes que més m’han cridat l’atenció i que considere més rellevants a tindre en compte per a un futur docent.
 

REFLEXIÓ CRÍTICA
 
           Llegint a Pennac un no pot més que tirar la vista cap arrere i rememorar temps passats en l’escola on la pressió pels resultats i el fantasma del suspens i el “què diran, què opinaran els altres” era el pa de cada dia.Mentiria si diguera que vaig patir fracàs escolar, però seria igualment deshonest si no admetera que ho he vist en primera persona, en viu i en directe.
           Si atenem a la definició més comuna de fracàs escolar aquest es produiria quan: “un alumne no aconsegueix els objectius proposats per al seu nivell i edat i hi ha un desaprofitament real de les seues capacitats intel·lectuals”. Pareix untant contradictori usar el terme escolar i reduir la culpa a l’alumne. És a dir, pareix que la responsabilitat última de tot recaiga exclusivament sobre el “receptor” i obviem “a l’emissor”. Entenga’s per emissor no únicament el professor, sinó tot l’entorn que rodeja l’alumne. A més sabem que aquest tipus de fracàs sol transcendir el merament escolar i afectar altres àmbits com el familiar.           D’altra banda es parla de “desaprofitament real de les capacitats intel·lectuals”. Tornem a les contradiccions. Si entenem per capacitat intel·lectual tot allò que un individu és capaç de fer (crear, inventar, modificar, entendre, etc.) amb la seua intel·ligència, pareix prou atrevit equiparar-ho a un currículum escolar tancat i amb uns àmbits acadèmics molt concrets. Capacitat intel·lectuals’usa per a dansar i crec que pocs xiquets espanyols ho han fet alguna vegada en la seua escola…
           Crec que un dels problemes que afecten directament aquest (mal) denominat fracàs escolar és la necessitat homogeneïtzadora que té el sistema educatiu. La societat occidental té un model del que es considera un individu desitjable per a integrar-se en el seu si: que aporte...