Narrador Extrahomodiegetic

NARRADOR EXTRAHOMODIEGÈTIC:
«I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la República i en Quimet se’m
va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig
poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada
vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor
de fulla tendra iamb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van
venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva
vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van
començar a tornar maldecaps grossos. »

M. RODOREDA, La plaça del Diamant.

Una de les característiques més importants de La plaça del Diamant ésla forma de narració, que recau damunt la seva protagonista, es parla del terme ‘escriptura parlada’. La Natàlia es dedica a explicar la seva vida des de ben jove fins la seva maduresa, ho fa d’una manera que sembla que parla dirigint-se a algú, el llenguatge és simple i col·loquial però sempre correcte. És un recurs de l’autora per reforçar el caràcter psicològic de l’obra, ja que d’aquestamanera es coneixen totes les sensacions de la protagonista va experimentar durant la seva vida. A més de ser en primera persona, la narració està en passat, cosa que és aprofitada per enriquir els pensaments que li produïen les accions passades amb sentiments presents en recordar-les. Aquest tipus de narrador provoca en el lector la sensació propera envers la protagonista, tots els sentiments sónactuals, però alhora, un cert marge de distanciament, ja que tota l’acció ja va ser duta a terme en el passat.

NARRADOR INTRAHOMODIEGÈTIC:
« I jo, l'Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare;si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill... »
M. de PEDROLO, Mecanoscrit del segon origen.
Durant tota aquesta novel·la, és present un narrador extraheterodiegètic , que narra les accions, les vivències i, fins i tot, els sentiments del personatges; però és al final, únicament en aquest fragment, on apareix la veu, en primera persona, d’un dels protagonistes, que expressabreument les seves sensacions i ho fa des del present de l’obra. Així doncs, el narrador canvia i de ser un element extern passa a ser-ne un d’intern. Possiblement, l’autor vol remarcar el final de la història i la soledat en què es veu sumida l’Alba després de la mort de la seva parella i amic. D’aquesta manera, en primera persona, el personatge transmet millor la sensació d’incertesa.
NARRADOREXTRAHETERODIEGÈTIC:
«Tirant li féu gran reverència, pujà a cavall e tingué son camí. E la companyia sua estaven molt admirats què era d'ell com tant tardava; pensaven-se que no es fos perdut en lo bosc e molts dels seus lo tornaren a cercar, e trobaten-lo en lo camí que anava llegint les cavalleries que dins lo llibre eren escrites e tot l'orde de cavalleria.
Com Tirant fon arribat a la vilaon sos companyons eren, recità'ls la bella ventura on Nostre Senyor l'havia portat e com lo sant pare ermità li havia dat aquell llibre; e tota la nit estigueren llegint fins al matí, que fon ja hora de cavalcar. »
J. MARTORELL, Tirant lo Blanc.
En general, el narrador de la història de Tirant lo Blanc és un narrador extern, que reporta amb tot detall les accions dels personatges i, a més, mostraallò que pensen. És només en alguns episodis on apareix un narrador en primera persona, homodiegètic, en aquells que reprodueixen alguna carta o parlament. És característic aquest tipus de narrador extern en aquelles obres on la importància resideix en les accions del personatge, com és en aquest cas de novel·la cavalleresca, on el protagonista viu nombroses aventures; tot i que hi ha una...