Neologismos

Davant la tercera cervesa sempre experimentava la mateixa sensació de dubte: allò era la porta de la felicitat, encara que fos d’una mena petita i transitòria, o bé l’aprofundiment d’un procés dedeterioració física i psíquica començat molts mesos enrere? Havia començat a beure l’any passat, quan l’Agnès havia marxat del pis que compartíem al costat de la catedral. L’estrèpit de les campanes nom’havia deixat vetllar la mort de la nostra relació adequadament i m’havia llençat als carrers per tal d’oblidar. Cada nit m’emborratxava. Al principi, quan em començava a sentir-me embriagat icontent, reflexionava sobre aquest plàcid sentiment, era conscient de la seva falsedat i que marxaria junt amb l’efecte de l’alcohol, però amb la següent ampolla s’esvaïen tot tipus de preocupacions.Aquella nit, però, em sentia estrany, ni l’alcohol m’havia pujat al cap ni tenia ganes de veure més, n’estava tip. Al sortir del bar, un fred punyent em va abraçar, recordo poques nits tan fredes comaquella. La ciutat enorme i fosca semblava rebutjar el meu passeig nocturn, però vaig començar a caminar de totes maneres. Veia la lluna, gran i blanca que s’alçava damunt el meu cap, completament plena.Caminava sense presses, sense direcció fixa fins que vaig sentir una veu que cantava i la curiositat em va fer seguir-la fins a una plaça. Era la veu d’una noia que ballava sola al so d’una tornada querepetia sense parar. La vaig mirar de lluny sense saber si acostar-m’hi quan de sobte ella va adonar-se’n de la meva presencia, em va mirar de fit a fit, com intentant entendre que feia jo allà.
-Vine, no et quedis aquí palplantat – m’ho va dir amb un somriure dolç, i la vaig obeir- Seu i parlem, qui ets?
Hauria sigut una pregunta fàcil uns mesos enrere, quan encara era feliç i no m'haviaenvaït la solitud, però en aquell moment em va fer reflexionar. M'ho vaig pensar dos cops avants de respondre. Qui era jo? Feia setmanes que intentava oblidar tot allò que havia sigut, tot allò que havia...