Nosaltres els Valencians

NOSALTRES,
ELS VALENCIANS

Joan Fuster

Una de les obres més ambicioses i
imprescindibles de Joan Fuster.

16a edició

2
El Cangur, 32
Edicions 62
Barcelona
Nosaltres, els valencians aparegué a la col·lecció «Llibres a l’Abast» el 1962.

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright».
sota les sancions establertes a la llei,
lareproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la
reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o
préstec públics.
Disseny de la coberta: Pep Trujillo.
Il·lustració de la coberta:
Pintura de José Navarro, La Plaça Redona de València
Primera edició dins «El Cangur»: abril de 1977.
Setzena edició: maig de 1996.
© Hereus deJoan Fuster, 1962, 1977, 1992.
© d’aquesta edició: Edicions 62 s/a.,
Provença 278, 08008-Barcelona.
Imprès a Hurope s.l., Recared 2, 08005-Barcelona.
Dipòsit legal: B. 13.919 1996.
ISBN: 84-297-1294-1.

3
[7]

Pròleg a la segona edició
Esgotada de fa mesos la primera edició d’aquesta obra, els editors han cregut que
el mercat encara en demana més exemplars, i es proposen de repetir-neel tiratge. Si
tenim en compte els costums del nostre petit món cultural, sembla que això —ben poca
cosa, al cap i a la fi— hauria d’ésser considerat com un autèntic «èxit de llibreria».
N’estic content, no cal dir-ho. Però, en el fons, no sé fins a quin punt em correspon el
dret personal de gloriar-me’n. Tant mòdic com vulguem, l’«èxit» hi és, no hi ha dubte.
Tanmateix, sospito que em pertocauna part molt reduïda en el mèrit. De fet, el mèrit és
del «tema»; del «tema», sobretot. Aquest llibre s’ha venut bé, fonamentalment, perquè el
nostre públic —valencià i no valencià— el necessitava. Necessitàvem, necessitem
llibres, escrits per algú o altre, tant se val, on d’una vegada i sense ambages, quedin
replantejats uns quants dels problemes bàsics que ens afecten en el nostre destí decol·lectivitat diferenciada. Ens urgeixen molts exàmens de consciència —de consciència
nacional—: un d’ells, concretament, des de l’angle valencià, era el més urgent i urgidor
de tots. Almenys, jo, com a valencià, ho creia així. La curiositat suscitada pel meu paper
demostra que no era jo l’únic a pensar-ho.
Nosaltres, els valencians —ho insinuava a les pàgines preliminars, que vénen acontinuació— no és sinó un intent provisori de cobrir aquest buit bibliogràfic. Potser la
temptativa tenia precedents: no els he sabuts trobar. Per això, en definitiva, vaig decidir
d’emprendre-la pel meu compte: construir un esquema de qüestions, de les qüestions
vives, i vitals, que sorgeixen de la realitat quotidiana de la nostra societat i que es
projecten alhora cap al passat i cap al futur.L’esquema m’obligava a aventurar
hipòtesis, interpretacions i judicis més o [8] menys contundents. Que els meus lectors hi
hagin assentit, o que n’hagin dissentit, és, «en principi», una cosa secundària. El fet
essencial era tot un altre: era el moviment d’atenció apassionada que, entre unes
minories útils, arribava a despertar. Insisteixo: no en virtut de cap habilitat intel·lectual
meva,sinó per la mateixa vigència o agudesa dels conflictes a dilucidar, per l’ofuscada
o lacerada matèria de la meditació. He dit la meva paraula: honestament. El llibre ha
provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds
intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a
reconèixer amb mi el caràcter «dramàtic» de l’actualsituació valenciana.
I això sí, que puc i vull reivindicar-ho com un punt a favor meu: la perspectiva
adoptada presentava «una certa» novetat. En primer lloc, prescindia de qualsevol mena
de maquillatge retòric. El tòpic i cl ditirambe han alimentat, durant segles, la literatura
que els valencians dedicaren a llur país, i aquesta vèrbola candorosa intercepta —ens
intercepta— la visió clara...