okiko

Jo ja només parl llatí les hores mortes. Els noms de les persones, dels pobles, de la geografia, de la història sempre han tengut per a mi una significació musical abans de res. M’és igual si sónfalsos mentre em sonin bé. I el llatí amb la seva polifonia de frases llargues, plenes de meandres, sinuoses i inacabables, amb aquell accent amb olors d’encens i de sagrat, fa la resta. No potsentendre aquestes coses tan senzilles? Remet el passat al present. Intent recrear la continuïtat fràgil entre la cara vella amb la pell destruïda i el cos jove llis i desitjat. De vegades fix personatges iesdeveniments en imatges groguenques com d’un àlbum antic de fotografies fullejat amb la nostàlgia d’aquell que l’ha perduda. Ara, l'altre dia vaig anar a un condol i vaig aprofitar per amollar-me unabona estona amb llatí. Em mir aquesta mà dreta que escriu amb una ploma de l’any tirurany, una mà que designa aquestes coses que tu no vols veure i que són el meu fondal: els reialmes que ens ignoren,la carrera cap a l’abisme, el darrer acte de la respiració, la desesperació de la intel·ligència, la solitud de tota criatura, els membres pensants que arrosseg, la foscúria de l’engany, l’ombra queno dura gens… Hi havia un genteguer a l’esglesieta de Santa Brígida per donar l’adéu darrer a madò Salors, la tia Catalina de can Garlenc, l’única amiga coral de mumare, que m’havia ensenyat el nom deles plantes i dels ocells, de les estacions i dels niguls, els noms de la vida. Feia un dia amarat d’aquella humitat que no et deixa alenar, una humitat d’aquelles que fa bassalet, no eixuga ni ambel sol ni amb l’oratge, sembla que ha plogut, una humitat que raja sempre seguit, com en una cova. Ella m’havia afeccionat de petitó a aquella llengua mare de totes les llengües romàniques, romanes,romanceres i ben romanents. Per això no em va estranyar gens que el funeral semblàs anacrònic, amb aquell llatí camperol del rector vell, Don Pere Caromial, que pronunciava les frases amb l’entonació...