paisatge sobre tela

Fa un dia de cru hivern, els termòmetres assenyalen temperatures extremadament dures per a una ciutat de clima mediterrani com Barcelona, i la gent passeja arrupida, com pardals.
Un taxi s’atura davant d’un portal del carrer Numància. S’obre la porta i un ancià, amb gran esforç, surt a fora.  Repenja una mà a la paret de l’edifici que té més a prop i el pes del cos sobre el bastó. Veu elvehicle groc i negre allunyant-se. De tant en tant, alguna persona es queda mirant l’avi i dubta  si oferir-li ajut. Porta un enorme embalum sota el braç que a penes pot sostenir. És embolicat amb paper d’embalatge d’un color que recorda el Llobregat quan baixa ple, i amb voltes i més voltes de cinta gruixuda, d’aquella que s’usa, també, per embalar. L’avi recolza amb força l’embalum contra el seu cos,com si temés perdre’l, com si dins hi portés l’ànima. Mira el número de porta, deixa per uns instants el paquet repenjat a les seves cames, i revisa un paper que s’acaba de treure de la butxaca de l’abric. És una gavardina de solapes amples, cordada de dalt a baix i que, de llarga que és, gairebé escombra el carrer. Recorda aquelles que portaven els gàngsters, a Chicago. Empeny la porta  i seadona que és oberta. El rostre de l’ancià és inalterable, arrugat, amb una papada que li forma tres plecs sota la barba, i els ulls vermells i enfonsats. També té taques que li dibuixen formes estranyes sobre la pell. Semblen cremades però no ho són, són la petja del pas del temps. La mirada de l’avi és entelada i uns ulls apagats s’amaguen rere una fina boira. Amb esforç aconsegueix veure un vestíbulprou espaiós com per posar-hi una botiga, o l’oficina d’un banc, i tres esglaons que el separen en dos nivells. Al fons hi ha el forat dels ascensors, i a la dreta la porteria. L’home que endreçava correspondència surt de la garita i se li apropa complaent.
- Necessita que l’ajudi? –li diu quan l’entoma de bracet.
L’avi s’agafa a la barana amb el braç esquerre però sense separar-lo del cos. Elpaquet és atrapat sota l’aixella. Alça la cama del mateix costat, lentament, fins vèncer l’alçada del primer esglaó, però aleshores se li presenta un problema que no sap com resoldre. La cama dreta i el bastó s’han quedat a baix. L’avi tremola com una torre castellera prop de fer llenya, i llavors s’adona que té un home agafat de bracet.
- L’ajudo? –insisteix el porter.
L’avi se’l mira entre laboira però no li respon, i el porter decideix pel seu compte, l’agafa fort sota el braç i es fa l’amo del bastó. D’aquella manera arriben dalt. El porter, un jove sud-americà, està suat però satisfet.
- Hem fet el cim! –li diu enmig d’una rialla.
L’avi no recorda què és una rialla.
L’acompanya fins l’ascensor, el crida, i li pregunta:
- A quin pis va?
L’avi, que manté com una bola rebregadaaquell paper dins del puny, obre la mà i el mostra. El jove porter observa que l’avi no pot contenir la tremolor. Li agafa la nota, l’allisa, i llegeix en veu alta:
- Roger París Closes,  Numància, 73. 4rt 2ª.
Quan arriba l’ascensor acompanya l’ancià, pitja la tecla del número quatre i puja amb ell. De reüll observa aquell embalum que l’avi protegeix com si li anés la vida. Percep el tremolordins de la cabina, i pensa que és una llàstima arribar a vell. El jove sud-americà ara no somriu, una pena profunda l’ha posseït en pensar que un dia esdevindrà com ell. Arriben dalt i s’ofereix a portar-li el paquet. L’avi l’enretira enrabiat.
- És aquí. Jo he de tornar a la porteria –li diu davant del replà del Roger.
L’avi mira com desapareix pel forat de les escales i no li dóna ni les gràcies.El jove no l’hi retreu.
Truca. Rere la porta se senten passes i el soroll metàl·lic de la tapeta de l’espiell. La senyora que és a l’altra banda de porta veu un home tan i tan vell que li fa por però, encuriosida, obre. La boira continua omplint tot l’espai. L’avi adverteix difuminada la silueta d’una dona d’uns seixanta anys, prima, amb els cabells negres recollit, i davantal. Des del fons...