pere calders

Cròniques de la veritat oculta
1 RESUM DE CADA CRÒNICA
Pere Calders és un dels narradors més significatius de la literatura catalana del segle XX i Cròniques de la veritat
oculta (1955) ha estat considerat unànimement un dels seus millors llibres. La trajectòria literària de Calders, com la de
tants autors de la seva generació, es veié trasbalsada per les conseqüències de la Guerra Civil, quel’obligà a exiliar-se.
De tornada a Catalunya, als anys seixanta, la seva obra contrastava vivament -i no sense polèmica- amb el corrent
dominant del moment el realisme històric.
Abans, però, de començar a exposar cada crònica, seria interessant definir el concepte de «crònica». Una crònica és un
text historiogràfic, generalment circumstancial i no encaixat rígidament dins unitatscronològiques, com s’esdevé amb
els annals i els dietaris, sinó amb text seguit, bé que, en termes generals, respecti l’ordre en el temps.
1.1 La imprevista certesa
1.1.1 El desert (1952)
L’Espol, sobrenom d’Enric, és el protagonista de la primera crònica de «Cròniques de la veritat oculta». Un dia d’estiu,
el protagonista té un dolor molt fort al costat dret i la por comença a cobrir-li tot el cos.S’aferra a alguna cosa amb la
mà i tanca el puny amb molta força, empresonant la vida, perquè no senti més dolor físic. En el palmell de la seva mà,
s’agita la vida. Així doncs, per evitar que un oblit momentani el perjudiqui, decideix explicar el què li ha passat al gerent.
Aquest reacciona d’una manera rara. L’Espol vol deixar la feina perquè ja no podrà escriure mai més amb la mà dreta i
el seuencarregat, resistint-se ara a prescindir de l’Espol, li demana amb súpliques que es quedi i que ja intentarà donarli un altre tipus de feina a la mateixa empresa perquè pugui treballar. És ben estrany aquesta situació perquè el narrador
comenta que el gerent sempre esperava l’oportunitat per treure-se’l de sobre. Però, l’Espol rebutja l’oferta. Tot seguit,
el metge opina que es tracta d’unapertorbació de tipus al·lèrgic i li recomana informar-se d’una escola suïssa per a
incapacitats on ensenyen a escriure amb la mà esquerra en un lapse de temps determinat. A continuació, la seva promesa,
un cop havent escoltat la versió de l’Espol, decideix teixir-li un guant sense dits amb l’ajuda de la seva mare. Després,
es troba amb la seva tia que li exigeix que es tregui la bena que duu. Demica en mica, quan se la va desenvolicant,
l’Espol té una sensació molt rar i coneix el primer miratge. De sobte, l’home entra en un estat d’exaltació i es veu en un
desert on el sinum alça el vent. El protagonista veu, en aquest món oníric, una nena i li explica què li està passant. Altre
cop, l’Espol veu unes il·lusions: en el paisatge desolat veu venir uns camells i en les seves ninetes potllegir: «Circ
Donamatti. Tres pistes, tres. Pròxim debut». Una trapezista el saluda amb la mà i ell repeteix el gest. Finalment, un floc
se li escapa i intenta agafar-lo sense èxit mentre veu com s’enlaire.
Aquesta crònica té com a punt de partida l’alteració de sentit produïda en passar del figurat al literal, la qual instaura la
lògica diferent en el relat. La història narrada deriva de lainterpretació al peu de la lletra d’una expressió que hom
utilitza habitualment en un sentit metafòric. A l’Espol «se li escapa la vida» però aconsegueix retenir-la agafant-la amb
la mà. Aquesta metàfora de l’agonia darrera, del trànsit cap a la mort, és presa d’una manera literal. En conseqüència,
la vida passa a la categoria d’objecte material, físicament aprehensible, capaç d’ésser copsatmentalment: és un floc de
color ambre que s’agita dins el puny clos «com un peix petit o una bola de mercuri». La visió de la vida canvia
Pàgina 1 de 34

radicalment per a l’Espol i, per això, totes les expressions idiomàtiques que hi fan referència tenen per a ell ara un sentit
diferent, marcat per la materialitat de la vida que porta dins la mà tancada; quan el gerent li pregunta «I com es...