QUAN EL SOL ES PON 01

Dolors Collell
QUAN EL SOL ES PON
Peça teatral breu en un sol acte

PERSONATGES

Ariadna. 15 anys, vital i optimista.
Cristina. 14 anys, ecologista i defensora dels animals.
Ahmed. 17 anys, és un xicot ben plantat i intel·ligent.
Anna. 15 anys, tímida i insegura.
Carolina. 16 anys, colombiana, aparenta més edat, és sensual i riallera.
Roberto Carlos. 15 anys, li agrada cantar i ballar.
Nil. 14anys, fanàtic del Barça.
Sara. 16 anys, poruga, espantadissa, ploramiques.
Vadim. 15 anys, és alt i gros, una mica primitiu.
Nit. 16 anys, practica el ioga, estètica hippy.
Jèssica. 14 anys, no troba sentit a l’existència.
Víctor. 17 anys. Poeta.
Excursionista. 16 anys. Noia que va sola per la muntanya.
Guardià. 24 anys. Vigila que tothom faci un bon ús de la muntanya.

Els textos poèticsinclosos en els diàlegs, i que han inspirat el tema central de l’obra, són de Miquel Martí i Pol. L’exemple d’aquest poeta, que tirava endavant amb valentia, malgrat la penosa i llarga malaltia que l’acompanyava, i que s’enfrontava amb la mort en el pla de la creació literària, em sembla un bon referent i una bona eina de reflexió per als adolescents.






ACTE ÚNIC

ESCENA PRIMERA

Un grup de nois inoies entren a la sala quan ja hi ha el públic assegut a les butaques. Van equipats com a excursionistes (motxilles, botes de muntanya, sacs de dormir, tendes de campanya...). Canten una cançó de muntanya. Pugen a dalt l’escenari i inspeccionen el terreny buscant el lloc millor per acampar. Discuteixen entre ells. Mentre assistim als diàlegs de cada petit grup, els altres actors/actrius podenrealitzar accions que no destorbin excessivament l’atenció de l’especta­dor (desplegar un mapa i observar les muntanyes de l’entorn, escoltar música, desfer la motxilla, llegir un llibre, jugar amb una pilota...)

Ariadna (Començant a desfer la motxilla): És un lloc perfecte!!! (Respira fons.) Feia temps que no respirava un aire tan pur. Quines muntanyes més altes i quins prats tan verds! (Cridant.) Ei!Qui m’ajuda amb aquesta tenda? (Cantusseja mentre va desfent la funda de la tenda. La Cristina s’hi acosta a ajudar-la.) Estic de bon humor, avui, mira! Tenia tantes ganes de fer una sortida amb la colla! Sento bones vibracions. Em penso que passarem un bon cap de setmana.

Cristina: Hem de vigilar de no embrutar aquest paisatge tan meravellós. Creus que farem malbé l’herba, plantant aquí latenda?

Ariadna: Dona, només hi pararem la tenda; és clar, una mica l’aixafarem, però no t’amoïnis, ja tornarà a créixer. L’herba d’aquests prats creix sola, no s’ha de regar cada dia com la del teu jardí.

Cristina: Però si jo no en tinc, de jardí, només un terrat.

Ariadna: Més val un terrat que un trist balcó, que és el que tinc jo.

Cristina: I si entremig de l’herba hi ha algun insecte o un niude formigues i els fem mal o els matem?

Ariadna: No vindrà d’una formiga més o menys, saps?

Cristina: Ets molt insensible! Són éssers vius. Els necessitem; la natura els necessita, el món els necessita. Tantes bones vibracions i només penses en tu. I la resta de l’univers què, eh?

Ariadna: No siguis exagerada, va, anem per feina i deixa’t de formigues.

Cristina: Doncs vés amb compte al’hora de clavar els claus.

Ariadna: Aquesta tenda no porta claus.

Cristina: Ah no? I com s’aguanta?

Ariadna: Amb paciència! Amb la mateixa paciència amb què se t’aguanta a tu!

(La Cristina riu la broma d’una manera una mica forçada. Comencen a muntar la tenda de campanya; algú es pot acostar a ajudar-les.)

ESCENA SEGONA

L’Ahmed i l’Anna seuen al costat dret de l’escenari, molt a prop l’un del’altre, amb les cames penjant al prosceni.

Anna: Els meus pares no em deixaven venir, m’he hagut d’inventar un rotllo! Són molt pesats, saps? Em demanaven qui venia i com dormiríem i si venia algú més gran... T’ho juro que són pesadíssims.

Ahmed: Doncs els meus ni m’han demanat on anava. L’un estava massa emprenyat i l’altra massa enfeinada. He fotut el camp i no m’han dit ni adéu.

Anna: De...