Resumen Tema 15- EL FRANQUISME: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC

15- EL FRANQUISME: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC

1-La virada de l’economia espanyola
1.1- Els governs del “desarrollismo”

El govern format per Franco l’any 1957 i els successius en la dècada del 1990 van marcar la transició d’una primera etapa dominada pel falangisme a una segona en què hi predominen els tecnòcrates.
Consideraven el creixement econòmic com la principalgarantia d’estabilitat social. Tenien com a objectiu principal incorporar criteris de racionalitat i eficàcia en la gestió de l’Estat. Apostaven per un reformisme tècnic sense qüestionar la dictadura.
El canvi de rumb va ser propiciat per la mala conjuntura econòmica del final de la dècada del 1950 per la pressió dels organismes internacionals en el moment en què Espanya acabava d’eixir de l’aïllamenti per l’augment de les protestes socials. A més, Europa vivia una etapa de recuperació econòmica.

1.2- El pla d’estabilització
La primera acció va ser el pla d’estabilització. El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal i suprimir els obstacles a la liberalització comercial i financera. La seua actuació comprenia tres grans eixos:
- Estabilització de l’economia. Per areduir la inflació es van elevar els tipus d’interès, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris. Es va proposar una reforma fiscal que incrementara la recaptació de l’Estat.
- Liberalització interior. L’eliminació d’organismes estatals interventors i de la reglamentació dels preus fixos.
- Liberalització exterior de l’economia. L’objectiu era eliminar els obstacles al’entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exteriors. Es va anunciar la convertibilitat de la pesseta i se’n va devaluar el valor quasi un 50% en relació amb el dòlar.
A canvi d’aquests compromisos, diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya. Totes aquestes mesures volien incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals per a posar lesbases d’un creixement econòmic posterior.



1.3- Els plans de desenvolupament
En 1960, la posada en marxa dels plans de desenvolupament econòmic i social. Per a supervisar-ne el funcionament es va crear una comissaria del pla i se’n va nomenar comissari Laureà López Rodó. Es tractava d’una planificació econòmica indicativa amb la finalitat d’impulsar el creixement de l’economia.
Els plansvan encertar dues línies d’actuació: les accions estructurals, que pretenien solucionar algunes diferències de la indústria (escassa dimensió de les empreses, baixa productivitat...), i els pols de desenvolupament que intentaven reduir els desequilibris regionals promovent noves indústries en zones d’industrialització escassa.
La planificació va ser un fracàs perquè l’execució dels plans vaestar condicionada pels rendiments immediats dels grups econòmics pròxims al poder i no pels interessos generals.
L’èxit va consistir a proveir la iniciativa privada d’unes infraestructures (electrificació refineries de petroli, carreteres, etc.) i de matèries bàsiques (acer, carbó, alumini, etc.) que van contribuir al creixement industrial.
2- Els anys del creixement
2.1- Una industrialitzacióaccelerada
El sector industrial va créixer degut al millorament de la productivitat, gràcies als baixos salaris, a la importació de tecnologia i a la inversió de capitals estrangers. També va augmentar el pes dels sectors que fabricaven productes de béns d’equip. L’augment de la productivitat va permetre la baixada dels preus i això va afavorir les exportacions. Va estimular la puja de salarisque van portar a un gran augment de la demanda de béns de consum duradors.
Els sectors industrials que van liderar el progrés i de canvi tecnològic van ser la indústria química, l’energètica, la siderúrgica, la construcció naval i el sector de l’automòbil.
Les zones amb tradició industrial van continuar creixent, i també es va produir una gran expansió econòmica en noves zones com Madrid....