Sebastià Serrano. Semiòtica



ELABORACIÓ D’UNA RESSENYA:



SIGNES, LLENGUA I CULTURA.
De Sebastià Serrano.




















Índex

Pàg.

Introducció ..................................................................................... 3

Ressenya ..................................................................................... 3-4

Conclusió....................................................................................... 5

Bibliografia consultada ................................................................. 6


























INTRODUCCIÓ

He escollit aquest llibre ja que la temàtica té molt a veure amb el que vam dir a classe sobre la semiòtica i la comunicació no verbal. Havent decidit de fet el treball de curs sobrel’anàlisi socio-pragmàtica d’una acció comunicativa, vaig trobar interessant aquest llibre perquè ajuda a identificar alguns comportaments o idees per mitjà de les expressions corporals o del signes.


RESSENYA

Primerament, l’autor fa una diferenciació entre naturalesa i cultura; Naturalesa es tot allò transmès pels nostres pares com a herència biològica, en canvi, la cultura, es la tradició quèens ve donada per la societat en general.
A partir d’aquí, Serrano diu què el llenguatge i la seva transmissió és un dels trets més importants de la cultura, ja que tots els pensaments i coneixements de la cultura passen pel llenguatge. Tot seguit, comença a parlar sobre la comunicació verbal i no verbal, donant-li a aquesta un pes important dins el global de la comunicació, ja queinconscientment les persones entenem aquests codis no verbals de manera innata.

Dins la conversa parlada entre dos individus, el llenguatge corporal també dóna molta informació.

A partir d’aquí és on s’introdueix el terme de semiòtica, per tal d’analitzar els signes suscitats pels moviments corporals en la conversació entre persones.
El filòsof anglès John Locke, relaciona el camp de la semiòtica amb elde la filosofia.

Tal i com hem dit a classe, apareix el nom de Saussure, el qual apostava per la creació d’una nova ciència anomenada semiologia i el de Pierce. Tots dos són el primers en parlar de semiòtica i semiologia.
Existeixen tres “escoles” pel què fa al tractament i estudi dels signes: La primera és l’escola americana de Pierce, amb Morris com un dels principals autors. En el llibrede Morris, “Fundamentos de la teoria de los signos” podem observar què aquest ja es planteja la naturalesa dels símbols i quina relació tenen aquests amb l’espècie humana:
* “La civilización humana depende de los signos y de los sistemas de signos, y al propio tiempo la mente humana es inseparable del funcionamiento de los signos, si es que, en verdad, la mentalidad misma no debe identificarsecon ese funcionamiento. “
La segona escola és l’europea, de Saussure, i per últim, la tercera escola, la qual ha sorgit en els últims temps a causa de la capacitat de les noves tecnologies de comunicar i informar.
S’estableix una classificació de la següent forma pel què fa als signes: En primer lloc trobem la icona, com a signe amb semblants característiques a l’objecte al qual fa referència. Unexemple n’és una fotografia. En segon lloc, trobem l’índex, què és un signe què guarda una relació casual amb allò què representa. Per exemple, si veiem fum, pensarem què hi ha foc. En tercer lloc, trobem els símbols, què representen alguna cosa arbitràriament.
Per tal de classificar per mitjà de quins sentits ens arriba la informació, s’introdueix el terme de mode operatori. Trobem unaclassificació de cinc classes de signes, lligats amb els sentits: Signes visuals, tàctils, olfactius, gustatius i auditius. Aquests signes es poden classificar en dos grans grups: Els receptors a distància (ulls, orelles i nas) i els receptors immediats.(Tacte, calor i gust)
L’autor en el llibre fa referència a la importància de l’olor i el calor, corporals per exemple. Tot seguit, també comenta allò...