Sobre Robert Walser

Parlar de Robert Walser i del fenomen de la desaparició és gairebé parlar del mateix, és tanta l’exigència amb la que el poeta i escriptor austríac la va dur a terme, tan en l’escriptura com en la vida. Les empremtes del qual de “tan lleus que gairebé s’han dissipat” (sebald 11), empremtes que ens remeten als seus llibres, a les converses . les converses recollides pel seu tutor dels últims anysi acompanyant de passejos Carl Seelig i als escrits pòstums recollits com a Escrito a Lápiz. Després d’una vida de provisionalitat i de treballets va patir una crisi nerviosa Walser va entrar al psiquiàtric, primer de H, desprrés al d’Herisau, on romandira “voluntàriament” fins a la fi dels ses dies”. A mesura que van passar els anys Walser va perdre el contacte amb el seus germans Karl i Lisa iva acabar entrant en un cas total de solitud, amb l’excepció de les visites que li feia Carl Seelig. Poca cosa més sabem d’ell: que un escriptor de la talla de Kafka i d’altres en destacaven i elogiaven sovint la seva obra mentre que el propi Robert sovint en renegava i s’enfadava sobremanera quan algú, com per exemple Carl Seelig als “Passejos”, li comentava que alguna gent el comparaven ambd’altres autors ja reputats. Robert Walser resulta ser un cas singularíssim dins dels escriptors de la 1ª meitat del segle XX, un escriptor que va fer de l’art de desaparèixer la seva condició existencial, primer en l’escriptura, després en la vida mateixa.

La desaparició comporta en si mateixa una contradicció, de la mateixa manera que la mort. En la manera en que és nombrada apareix, de vegades elmateix aparèixer és senyal d’alguna altra cosa que està desapareixent. Ben mirat, les la pròpia escriptura de la desaparició la que se sustenta en la contradicció, la contradicció com el pols entre vida i mort que sosté a l’escriptor o, en la seva transfiguració, a l’escriptura. És en la contradicció on l’escriptura s’afiança, on l’escriptor sembla trobar-hi un ordre estrany nascut del desordre,una escriptura més enllà de l’umbral.

Perquè escriure per desaparèixer? És que “escriure per desaparèixer no és en realitat un voler ser trobat? Escriure per sostreure’s de la pròpia lluita que el sostè, una escriptura en la mesura de l’impossible que, per més inri, pretén subsanar les mancances de l’escriptor apropant-lo a l’equació final que resulta ser l’equilibri del zero, escriure per sernormal, escriure per poder ser un mateix i d’aquesta manera poder interpretar un paper més adequat en el teatre de la societat, escriure en solitud la necessària per tal d’alliberar-se de la solitud. Una escriptura exigent que pot arribar a exasperar al lector impacient de resultats degut a la manca d’un horitzó i pels seus constants canvis de tema i discurs.
Una escriptura sempre inconclusa iingràvida, a l’espera que ella mateixa s’esborri, despullada de tal manera que més que presència el que remarca és l’absència. L’escriptura i el seu joc contradictori segueixen els mateixos patrons que la màscara, que la identitat. Un joc que variarà més enllà del llindar, millor dit, s’invertirà. D’aquí que l’escriptura, a partir de cert llindar, es converteix en desaparició. Un llindar permèsnomés, al meu entendre, a un cert tipus d’escriptors:
Muchos creadores parecen más débiles que otros hombres, menos capaces de vivir y, por lo tanto, más capaces de asombrarse de la vida. Tal vez a menudo sea así. Incluso habría que agregar que son fuertes en lo que tienen de débil”
(BL 49).

MECANISMES DE DESAPARICIÓ
Si parlem d’escriptura i parlem de desaparició, cal admetre, que, se’ns revelino no, com en tot procés amb un resultat hi ha uns mecanisme i una operativitat determinada.

En el cas de Robert Walser parlar de desaparició no remet només a l’escriptura sinó a la seva vida. Passat el llindar l’escriptura és més aviat una conseqüència de la vida mateixa, una distracció més, de la mateixa manera que el poeta s’acontenta collint flors, caminant, o fent una cervesa en alguna...