Sociolingüística

SOCIOLINGÜÍSTICA
Les llengües, un patrimoni que cal protegir.-
La sociolingüística és la disciplina que estudia tant aspectes de variació lingüística com de contacte entre llengües.
Totes les llengües són uns instruments de comunicació adequats a l’entorn i a les necessitats de les comunitats que les parlen. La diversitat de llengües és una riquesa que cal conservar. Es calcula que almenys milllengües es poden extingir durant el segle XXI si no s’hi posa remei. L’extinció d’una llengua és empobridora. Per a respectar la diversitat cultural cal conèixer-la i acostar-s’hi sense prejudicis.
Al món, el nombre d’Estats no arriba als 220; en canvi, de llengües, n’hi ha entre 5000 i 6000. En u mateix Estat coexisteixen unes quantes llengües.
L’ús d’algunes llengües per a la comunicacióinternacional no ha d’implicar la desaparició de llengües amb menys pes demogràfic. La immensa majoria de les llengües del món són de demografia reduïda.
Totes les llengües tenen dret a existir, encara que la immensa majoria siguin minoritàries. Cal afegir, que és útil parlar de llengua minoritzada (enlloc de minoritària), és a dir, una llengua que dins el seu territori ha patit una restricció delsseus usos, que es van realitzant en una de les llengües en expansió. Una llengua de les dites majoritàries pot ser minoritzada en un dels seus territoris on té una implicació secular.
El bilingüisme.-
El multilingüisme o plurilingüisme fa referència a l’ús de dos o més idiomes per part d’un individu o d’una comunitat, o a la comunicació entre parlants de diferents idiomes. L’expressió mínimade multilingüisme és el bilingüisme. Podem diferenciar tres tipus de bilingüisme:
* Bilingüisme individual: ús de dues llengües per part d’una mateixa persona. Una de les llengües, però, es pot dominar menys que l’altra, o es pot fer servir per a funcions diferents. Podem distingir el bilingüisme simètric (es parlen dues llengües per un igual) –el cas contrari és bilingüisme asimètric-.Bilingüisme instrumental (algú parla una segona llengua per raons pràctiques). Bilingüisme passiu (hom entén una segona llengua, però no la parla o no lo vol parlar) –el cas contrari és bilingüisme actiu-.
* Bilingüisme territorial: es dóna quan hi ha dues comunitats lingüístiques en un espai geogràfic delimitat en dues zones segons l’idioma. La Constitució de cadascun d’aquest Estats ha de reconèixerdues llengües estatals i ha de declarar la oficialitat única de cada llengua en el seu respectiu territori.
* Bilingüisme social: consisteix en la utilització en un mateix territori de dues llengües, l’una autòctona i l’altra sobrevinguda. L’extensió de la llengua forana en la comunitat receptora, el bilingüisme és generalitzat o bé limitat. Es pot distingir entre bilingüisme oficial (hi hacooficialitat lingüística) i no oficial (una de les llengües no és oficial).
* El domini idèntic de dues llengües és un fet individual, rarament col·lectiu. Un individu pot ser capaç d’usar dues llengües al mateix nivell; en una societat, però, no s’han observat casos de bilingüisme generalitzat estable i neutre, sinó que s’ha vist que, tard o d’hora, s’estableix una jerarquia entrellengües.
* El bilingüisme social no és un fet natural, ja que per a comunicar-se dins la mateixa societat n’hi ha prou amb un idioma. El bilingüisme social oculta un conflicte lingüístic, ja que acaba comportant l’ús desequilibrat de les llengües, una de les dues llengües avança en detriment de l’altra.
* Diglòssia: és una situació que es dóna quan, en una determinada societat, hi hadues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s’utilitza generalment en el Govern i en els texts formals; i una de baix prestigi, que és normalment la llengua vernacla parlada.
La normalització lingüística.-
La substitució lingüística comença per la bilingüització dels parlants de la llengua originària d’un territori, ara subordinada, i acaba amb el monolingüisme en la...