St Jordi

Un altre món

L’espectacle és a punt de començar. Per favor apaguin els telèfons mòbils. Esta prohibit fer fotografies i enregistraments de qualsevol tipus, moltes gràcies!
Comença a sonar elsilenci de la gent, la música es manté amb un to baix i discret. La primera passa amb direcció al mig de l’escenari és com la primera paraula d’un bebè. El focus s’engega de cop, enfocant-me la cara. Moltforçat per culpa d’aquesta llum potent veig les cinc-centes persones que estan esperant la primera paraula amb impaciència, per quedar-se tranquils i esperant ja la segona. Ja em cau la primera, i nola última gota de suor, que baixa pel costat del meu ull dret i seguint pel coll mullant la camisa. Els nervis van caient cada vegada més ràpid i quedant-se enrere.
Ja acabada la primera escena emretiro cap al darrere de les tres parets que formen el meu món paral•lel. Un petit temps per respirar i repassar el següent moment d’actuar. Ara ja és qüestió d’agafar amb empenta la resta de l’obra.Esperant els aplaudiments de la gent per sentir-te com mai, únic i amb el somriure a la cara. La il•lusió que sento és la mateixa que un nen quant obre el seu primer regal.
Aquest món pot no ser peruna persona qualsevol on resguardar-se en els pitjors moments però per mi no hi ha dubte. Canviar la personalitat com un xasclet de dits no es gens fàcil però és un repte que hem d’assumir els actors,tots de la seva manera i depenent del personatge i la obra. Arribat ja el final, em trec el personatge de sobre traient-me el vestuari el qual el defineix.
Ja esperant la propera sessió. Tornar aentrar al vestuari, posar-me en el personatge, seure a la cadira i inspirar-te i recordar cada paraula, cada gest, cada escena mentre el maquillatge defineix la meva nova cara. Una altra vegada comencena córrer els nervis pel meu cos, intensificant-se cada vegada més quant s’acosta la hora de la veritat. Esperant darrere les quatre parets del meu món paral•lel el soroll de la música que dóna pas...