tema 2 filosofia

Tema 2
1. QUE ES EL SABER?
1.1. CONEIXEMENT I SABER
El coneixement és una relació que s’estableix entre un subjecte i un objecte per la qual el subjecte capta la realitat de l’objecte. Ambdós termes condicionen aquesta relació perquè l’objecte determina que coneix el subjecte i aquest condiciona l’objecte conegut aportant les seues formes de coneixement, que són aportades per els sentits quecapten d’una manera determinada els estímuls externs i d’una determinada raó.
Hi ha dos tipus de coneixement:
A) Coneixement de coses: cap proposició no ens pot proporcionar aquest coneixement. Suposa un contacte amb l’objecte conegut mitjançant l’experiència i no és privatiu de l’espècie humana.
B) El saber o coneixement proposicional: és exclusiu dels éssers humans i s’estableix mitjançantrelacions entre conceptes.
Puc saber molt sobre alguna cosa i no conèixer-la encara que si al conec podré formular alguna proposició, tindre algun saber o pretendre que els tinc. El coneixement de coses és infal·lible però des de el moment que formule una proposició sobre tal objecte em puc equivocar.
El saber proposicional és molt important perquè amplia el nostre àmbit de coneixement, quesense ell estaria circumscrit a la limitada experiència directa de les coses, però aquest és fal·lible perquè tota proposició pot ser verdadera o falsa.
Condicions per a que hi haja saber:
1. Condició de creença: si S sap que P, aleshores S creu que P.
2. Condició de justificació: tot saber racional ha de poder justificar allò que afirma mitjançant arguments sòlids.
3. Condició de veritat: per adir que sé, eixa creença ha de ser verdadera.
Saber és tenir una creença justificada i verdadera.


1.2. CREENÇA I OPINIÓ, CERTESA I DUBTE
La creença és un element subjectiu del saber, és l’assentiment que el subjecte dóna a un judici. La creença pot estar o no justificada i ser verdadera o falsa.
Les creences poden ser racionals o irracionals. Unes raons es consideren adequades per ajustificar una creença depenguent d’’un context cultural: en algunes cultures haver-ho somiat podria ser una bona justificació de la creença. La justificació d’una creença no es pot valorar aïllant aquesta creença de la resta de creences sostingudes per una comunitat, ni aïllant al individu que la manté de la resta de persones a qui els seus arguments hauran de convèncer.
La creença en una proposició pés racional si la podem justificar atenent a alguna d’aquestes condicions:
1. P és una tautologia.
2. P es pot comprovar directament o hi ha testimonis fiables.
3. P forma part o ve recolzada per alguna teoria científica vigent.
4. P es pot deduir d’altres creences racionals.
Perquè el conjunt de creences de cadascun siga un conjunt racional de creences caldrà no sols que cadascuna d’ellespuga justificar-se, sinó també que entre elles no presenten contradiccions, que el seu conjunt siga consistent.
Per racional que siga una creença, no podem identificar-la amb el saber: per justificada que estiga podria ser falsa. l’estat mental de seguretat en la posició de la veritat s’anomena certesa, i el seu contrari és el dubte. Quan algú dubta es troba indecís sobre la veritat d’una creença ipot admetre la possibilitat que un altra creença distinta a la seua siga la verdadera. En tal cas té una opinió.
L’opinió no és una creença objectivament verdadera perquè és incerta, dubtable.
Hi ha majors i menors graus de certesa i dubte.
Quan tenim absoluta certesa diem que es tracta d’una evidència.

2. QUE ÉS LA VERITAT?
2.1. ELS DIVERSOS SENTITS DE LA VERITAT
No hi ha “coses falses”sinó enunciats falsos sobre les coses. Veritat o falsedat son una propietat de les proposicions.
Sentits de la veritat:
Sentit epistemològic: en relació amb el nostre saber i amb el nostre coneixement proposicional (es correspon amb la veritat).
Sentit ontològic: per diferenciar la realitat autèntica de la mera aparença.
Sentit moral: atenent a la intenció del subjecte, que formula amb...