tema 4


a) Les condicions de vida i de treball dels obrers al segle XIX.
La revolució industrial va provocar, en molts casos, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Les massesd’homes, de dones i de nens que van abandonar el camp per anar cap a les grans ciutats industrials van haver de deixar els seus vells hàbits de vida i es van veure obligats a assumir-ne unsaltres,.D’aquestes masses pageses desplaçades cap a les fàbriques en va néixer l’obrer assalariat, aquell que els primers estudiosos de les noves condicions socials van anomenar el proletari, que només posseïa laseva prole, la seva descendència. El maquinisme va fer desaparèixer, a poc a poc, l’artesà que dominava tot el procés de fabricació d’un producte. La divisió del treball imposada arran de la RevolucióIndustrial va fer que cada obrer només participés d’una petita part del procés productiu: ja no es necessitava ni una gran especialització, ni una habilitat o força singulars. Els assalariats vanesdevenir la força necessària per moure màquines o manipular objectes que es comprava, per la seva abundància, a baix preu.
Segons els defensors del liberalisme econòmic, el creixement de laproducció havia de portar riquesa i benestar a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van serobligats a viure en condicions inhumanes.
A les fàbriques es treballava fins al límit de l’esgotament físic, durant hores i hores (14-16 hores diàries), en condicions ambientals terribles, ambsorolls i fums asfixiants. La vida era un seguit de feina i uns salaris que només permetien l’estricta subsistència. A més, es cobrava per jornada treballada o per feina a preu fet: si no hi havia feina,es feia festa o s’estava malalts, no hi havia salari. L’any 1825 un metge francès va descriure aquesta situació dient: “Per als obrers viure és no morir”. Era un fet corrent que nens i dones...